PETITA HISTÒRIA DEL MÓN

PETITA HISTÒRIA DEL MÓN

Una gran explosió. Partícules, energia, matèria. Condensació. Un camí totalment enigmàtic, costós i llarguíssim, per arribar al despropòsit més insignificant de tots en una immensitat vastíssima: el món.

Atzar, sort i una extranya loteria còsmica van unir-se per crear l’ésser viu. El primer, pur i solitari. Una concatenació de mutacions, servint-se de la genètica, la natura, els canvis i adaptacions van conformar la diversitat. Amb ella la complexitat, i d’aquesta sorgí, no espontàniament, la intel•ligència.

Una caixa negra en forma de sinapsis, neurones i conexions els va portar la raó. D’aquesta a la cultura, i de la cultura a la desraó. Amb la raó van poder escriure, compondre i crear. Però també van apendre a mentir, extorsionar i matar. La maleïda caixeta negra era font de culpa, orgull, amor, tristesa i dolor. Els feia sentir la ira, la desesperança, l’extàsi, l’humor, el pànic, la fúria, l’apatia, la timidesa, l’ansetat, el ridícul, l’amargura.

L’home tenia por i va crear la religió per consolar-se. Fabricà justificacoins sense raó per redimir-se. Es sentia culpable i el cel i l’infern dividiren metafòricament el món entre els innocents i els que no. Arbitrària classificació entre la bondat i la malícia, que tanmateix era ben real.

Li dóna una ment totalment incapaç de compendre el buit i el no-temps. Per molt intel•ligent i racional que l’home sigui, no entendrà mai què hi havia abans de la primera grna explosió, d’on va sortir la primera partícula. No pot concebre l’altra banda de l’univers perquè és el no res més absolut i el seu cervell – que sembla font de tot enteniment però resulta ser força limitat- no pot abastar semblant paradoxa i bestialitat.

La naturalesa, segurament molt més sàvia que el mateix home, va inforndre plaer a l’acte sexual per assegurar-se la reproducció i amb ella la continuació de l’espècie. Llàstima que obviés tan clarament que dotant-lo d’enteniment per poder-se curar, ajudar i sobreviure també creava mecanismes per usar la raó amb fins no tan bons.

La naturalesa, a més, dota l’home de dolor i alhora fabrica substàncies per pal•liar-lo. Li dóna saviesa perquè pugui trobar tals substàncies, o si més no fabricar-les.

L’home crea el diner i amb ell la maleïda divisió entre rics i pobres. Entre poderosos i els que sempre estaran per sota. L’home jerarquitza, en base al naixement, i posiciona classes socials, font de prejudicis i discriminacions. Trepitja per escalar posicions i és pres d’un estrany afany per dominar-ho tot.