A menudo me recuerdas a mí.

A menudo me recuerdas a mí.

El teu somriure l’imagino sense por. Sincer, forçat de vegades. Esperant, rera una finestra, que pugui tornar-te a veure aviat. Potser necessitaria veure’t a prop. Sovint em recordes a mi. De vegades anhelo el teu cos, somniejant en nits d’espera ansiosa. La teva corpulència, una mirada trobada un dia a la setmana. Just entrar el teu cos i el teu ésser ja eren dins meu. No importava res més quan eres a prop. Omplies tot el que s’esdevenia allà dins. Ho omplies tot amb la teva presència. El teu caminar arrossegat. Sovint em recordes a algú. El teu somriure l’imagino sense por. Tens tota la vida per davant. Per estimar i enamorar-te. Impacient, aquest estiu es farà molt llarg sense tu. Passen lentes hores buscant-te. Al carrer miro la gent passar, els nois joves, amb aquella il·lusòria esperança que siguis tu el que camines. Tots aquells que deuen tenir més o menys la teva edat em remouen les entranyes. Espero trobar-hi el somriure que m’enamora la raó. Tinc enverinat el cor de tu. El teu somriure no té por. L’absència d’un cos gran i gros. Em pregunto si algun dia et veuré. Necessito saber que aviat seràs a prop. No sé que espero, i alhora ho espero tot. M’envaeix el cor d’un sentiment molt gran i pregon. Sonen notes dins el cap, tot s’embolcalla del teu ésser. Les teves mans grans, sense por et busco i anhelo trobar-te. Invaïda per l’absència, aquesta espera d’impaciència, em pregunto si algun dia et veuré. Demà sortirà el sol com cada dia, brillarà damunt la teva pell; els rajos et colraran la pell i et faran més atractiu encara. Tinc el cos ple de tu. Dóna’m una cita, anem al parc, entra en la meva vida, sense anunciar-te. Obre les portes, tanca els ulls. Dóna’m les teves mans, sent les meves... Com dos cels que probablement no es trobaran mai. Sovint em recordes a mi. El primer cop vaig pensar que emanaves un atractiu especial. Eres encara un nen de 13 anys quan et vaig conèixer. No he tingut mai por de conèixe’t, intentar entrar més endins de tu. L’enamorament em recórre tota, de dalt a baix del meu cos. Has entrat a la meva vida sense anunciar-te. Sonen notes, melodies amunt i avall, i tu em segueixes recordant a mi. El teu somriure l’imagino sense por. Quan rius, quan gesticules, quan escrius potser. Quan et poses el bolígraf dins la boca. Quan, sense voler o volent et frego el braç amb el dit petit. La pell se’m posa de gallina i m’entres endins. Dóna’m una cita, anem al parc, entra a la meva vida sense anunciar-te. Obre les portes, tanca els ulls i obre’ls quan puguem veure’ns a poc a poc. Retoca la música amb les notes conegudes. Sovint em recordes a algú. Imagino el teu riure sense por. Vomito somnis sense parar, de nit i de dia i em pregunto si cap dia et veuré. El poble esdevé màgic quan tinc ganes de trobar-te. Una pobra desgraciada que no pot estar amb tu. Hauré de callar, callant es repodrirà l’amor dintre, o creixerà fins a límits que no puc reconèixer ara. Sortirà el sol a l’horitzó i la lluna plena de nit que embogeix com una folla quan el pensament pren el teu color indesxifrable i meravellós. Pam pam pam... pam pam pam pam... A menudo me recuerdas a alguien. El teu somriure l’imagino sense por. Amb tota la vida per davant. Anhelo veritats amagades de somnis que mai esdevenen de debò. Em pregunto de nou si algun dia et podré veure. Poder parlar amb tu, converses interessants, tretze anys de diferència no trenquen xerrades. El teu sentit de l’humor ho banya tot de riures agradables i vitals. Quan t’enfades també m’agrades. L’enamorament deu ser això, veure totes les virtuts i enamorar-te de defectes. Invaïda per l’absència, em devora la impaciència, em pregunto si algun dia podré veure’t. En unes piscines al capdamunt del poble, amunt. Vaig reconèixer la teva veu d’entre la nit. Sentir-la em va posar alerta el cor, va obrir-se de nou per dir-me com n’estic, d’enamorada de tu. Aquest amor d’adulta-adolescent-nena ha irromput de sobte a la meva vida i m’ha fet obrir totes les portes de la meva raó per sortir quelcom màgic. El primer cop vaig pensar que m’havia equivocat. La segona vegada no vaig saber què dir. La teva mirada és insostenible. De vegades he aguantat la teva mirada i he vist el fons dels teus ulls. Uns instants, no podia gaire més, però els mirava profundament, per bressolar-los per sempre dintre meu. Volia fer-los ben meus. Els acollia dintre per tenir-los sempre amb mi. Sovint em recordes a algú. El teu somriure l’imagino i el visc sense por. Ara la teva absència es fa una mica insuportable en certs moments. Em pregunto si cap dia et veuré. M’agradaria ensenyar-te tot el poc que sé d’aquesta vida. M’agradaria que la curiositat per la història s’obrís i pogués guiar-te per un món de sentiments i profunditats, d’abismes i d’aprenentatges de tota mena. M’agradaria que es llevés el dia amb tu al costat, davant d’un mar en calma. L’horitzó ens ho podria tornar a dir, agafar-te els cabells. Sentir entre els meus dits que hi ha quelcom de tu que és dintre meu per sempre. Mirar-te als ulls i no haver de baixar la mirada. Sentir que toco la pell bruna colrada pel sol que cau sobre la piscina a l’estiu. “Estimo els móns subtils, ingràvids i gentils com bombolles de sabó.” Viuria en una bombolla profunda si pogués veure el mar amb tu al meu costat. Agafar-te la mà, recolzar-me sobre unes espatlles fortes que em guiessin en un amor que seria tot per tu. Seria part d’una vida compartida. Davant d’un mar, la poesia series tu. Et diria que t’estimo, que t’estimaria sempre. Els raigs brillarien damunt les onades i jo em capbussaria dins el teu ésser. Veure una matinada al teu costat, encara que fos a la fi del món. A la cova més fosca i bruta de tot aquest refotut món. Et donaria la mà per sempre i no em deixaria mai. T’ensenyaria tot el que em fa ser, tot del que sóc feta. Ploro, tretze anys no són insalvables, però d’altres coses que ens separen sí. Trencar la barrera seria perillós. L’amor ve com ve, i quan li dóna la gana. Sota el cel blau tremolaria de felicitat si m’abracessis allà on fos. Se m’humitegen els ulls quan sé que els somnis quedaran en aquesta habitació, en aquest ordinador i en aquesta pantalla. Y al mirar la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. En algun lloc, en qualsevol moment, torna a sortir la raó més pregona del meu ésser, rebatejada de nou amb el teu nom. No puc calmar el foc que crema dintre, no puc apagar-lo obviant-lo ni ignorant-lo. No puc marxar d’ell, em persegueix. És una ombra que porto de dia i de nit amb mi. Et necessito. Tot quedarà aquí dins, entre aquestes tecles i jo. Caminante no hay camino, se hace camino al andar. Ressonen dins les orelles, felicitat. És un viatge llunyà. La teva mirada innocent. Saber que el meu somni ja té algú que el mena. La felicitat ets tu. No puc apagar els llums de la sang que em dónes tu. Com una nena, m’enlairo de nit i de dia. No ploraré aquesta nit. No, no. Ja s’ha acostumat el fet i la vida a saber que els somnis són de nit en un profund racó d’un ésser massa habituat a no ser correspost. Una vida feta d’amors platònics i llargs que s’enganxaven durs a dintre i hi deixaven un pòsit que feia que tardessin anys a poder arribar-ne de nous. Es desfeien molt lentament. Amors platònics que no entenien de nous hostes dintre el cor. No volien saber raons ni motius. Quan de sobte has anat arribant tu i t’hi has anat situant, el cor s’ha eixamplat perquè hi poguessis cabre. Si fos un gran poeta t’escriuria els versos més bonics aquesta nit, com va dir un dels grans. Caminante no hay camino, sino estelas en la mar. Encara que vesteixi el cor amb gent que no m’interessa en absolut, encara que vulgui entendre que tretze anys ens separen, encara que vulgui convèncer-me que mai em miraries com el què jo sento; malgrat això encara somnio que puc tenir-te agafat entre les mans, i olorar els teus cabells bonics davant del mar.

Diumenge 5 de juliol de 2009

2: 19’

.