DESÉCHATE ENTERA

Deséchate entera, niña de blancos deseos. Te han vaciado la frente, desgarrado la suerte, cortados los sueños. Se hunden ilusiones inexistentes; se están bebiendo tu vida a grandes glopadas, volviéndote a cambio veneno. ¿Qué hará el veneno dentro, pequeña? Se te han metido por los hilos que más duelen, resiguiendo su faz estrecha, los han quemado con alcohol de olor amargo y ahora piden explicaciones. ¿Ellos? ¿O quizá tú, muñeca de cartón piedra sin excusas ni razones, sólo con lágrimas de noche?

Humedece todos tus cuadros, despinta los papeles de este sudor que cae a borbotones: si no recoges ahora todas las penas mañana serán aún más adolecentes. No aquejes las dudas, la facilidad es demasiado amiga. No revientes revancha, no aprietes este acelerador que te lleva directamente a la rabia sin reparar en frenos de cerca. Ni ellos merecen siquiera el más ínfimo pensamiento ni tu vida merece tampoco esta desfachatez tan de cerca creada.

Hijos de puta que bebéis riendo de mi suerte, de mis imágenes inexistentes que sin embargo me van matando, de mis recuerdos de mentira que me llevaron a un rincón pequeño y sin final. Ahora que os empapáis sin saberlo de tantas falsedades, ahora que sin embargo doleria con verdades; renacéis al purgatorio que mi sangre se ha cansado de avivar. Dulces demonios de mi puta vida hecha a bocados por tí mismo que jamás podréis ser vencedores. No hay tal combate. Des de esta pequeña esquina únicamente de sentimiento pegada no se erigen combatientes que serian carne de sinsentido. Se erigen las piedras escurridizas en lágrimas solamente que no pueden llenar siquiera este vaso que hoy debo llenar hasta los topes. De alcohol, de ojos mojados o simplemente de apuesta martirio; de punzantes golpes en los adentros que pellizcan un poquito más de seis años arañándolos. No merecéis nada, nada sóis; yo, como siempre, solamente.
05.04.1999 Anna



“Volia menjar-me el món i el món se m’està menjant a mi”

M’he convertit en allò del què sempre havia fugit ser”.

(Nina, 22 de Setembre de 2005)

“Estuve a punto de poner fin a mi existencia. Solo me contuvo mi arte.”
Ludwig Van Beethoven


El món que roda a un pas diferent del nostre. Somniàvem veure món, descobrir nous llocs i nova gent, indrets on perdre’ns i trobar-nos de nou. Indagar i conèixer sempre, apprendre de nou tot el què mai podrem comprendre. Veure paisatges únics i persones amb diferents maneres de viure, per entendre que la nostra no serà mai l’única forma possible, malgrat moltes vegades ens ho creguem. Somniàvem en altres cultures i en altres formes de percebre-ho tot, altres maneres de rodar la vida. Tancats en una fàbrica de 4 parets, amb els somnis per terra i el cansament feixuc del dia a dia la vida s’escola i es dilueix. Es perd en hores i hores dins una nau molt gran amb noies que somniaven il•lusions i volien abastar i agafar la vida amb tota la seva grandiositat. A fora el sol llueix, i a l’altra banda de món hi ha massa coses que no podran conèixer. No volen menjar-se la resignació que s’ha imposat a la gran massa, a les ovelles que es lleven cada dia a les 5 del matí i fan les seves 9 hores recloses enmig de màquines calcades unes a les altres. Tot és igual, allà dins, i la vida s’escola, s’escola… es perd. La vida imposa la rutina més cruel a l’ésser humà inquiet que necessita abastar dies diferents, altres tons de vida. La vida els ha manat que per viure cal menjar i per menjar cal treballar, i per treballar cal fitxar cada dia a dos quarts de sis en una maquineta que marca els minuts sempre precisos i exactes però que la percepció de voler fugir lluny converteix en gotes lentes que no acaben de caure mai. L’ésser humà inquiet que anhela que aquella maquineta marqui en números digitals les 15:00. els enganya de nou. Visionant aquesta quotidianitat, saben que poden marxar d’allà, però només momenàniament. A la tarda seguiran els somnis i les il•lusions que no podran deixar de ser-ho perquè l’endemà a les 5:30 el fitxer esperarà de nou les seves targetes gastades. Amb sort la música i els llibres les enganyaran còmodament i podran instal•lar-se- mentalment només - en aquella vida que sempre havien volgut i que no es pot abastar. L’engany encara serà més dolorós quan s’adonin que l’endemà la rutina es repeteix, perquè ja és instal•lada a les seves vides. I a fora el sol llueix, i el mar és d’un color blau pàlid preciós i a les roques hi ha un pintor que transforma la realitat en art i la fa més bonica encara. No es viu d’imaginació, encara més, la imaginació burxa via endins perquè sap que no és res més que això. La fantasia no consola, perquè quan s’hi fixen bé i obren bé els ulls saben on són. Dins la nau de sempre, amb aquesta gent de sempre. Les inquietuds es comparteixen i es fan companyia, les paraules imploren una altra vida. No els serveix el consol ni el discurs de l’ovella que se sent bé dins el ramat, no volen ni sentir parlar d’haver-se de resignar. És massa dur reconèixer que s’ha caigut i s’és ja part de la gran massa humana que fa via tota al mateix pas d’un compàs marcat amb tiralínees, d’una roda calcada tots els dies que els obliga a haver de desprendre’s de tot el què volien arribar a ser i la quotidionitat i obligacions han acabat deixant morir. Cal empassar-se massa orgull per acceptar que no s’ha abastat aquell sol de l’altra banda de món que haurien vlolgut conèixer, La societat les ha fet partíceps del seu joc amb totes les regles que cal seguir si es vol sobreviure. Les responsabilitats, la hipoteca o el lloguer, el cotxe normalet i necessari per anar fis a la feina, els euros que calen per alimentar-se migdia i vespre. Volien menjar-se el món i la vida se les ha menjat a elles, esquinçant utopies i somnis. Instal•lades incòmodament en una quotidianitat barata i cruel voldrien que fos més fàcil assumir que el ramat les ha engolides, però es resisteixen a fer-ho, perquè a fora el sol llueix encara..