La catedral d'Àvila

La catedral d’Àvila li xiuxiuejà que volia la llibertat. Els camps de Castella-Lleó, les muralles del cementiri de Delibes, plenes de neu, li tornaven a dir. Volia ser lliure. Marxà tota sola, tancant la porta de l’hotel i amagant la clau al racó més pregon de la seva ànima. Va caminar tota sola pels carrers empedrats d’una ciutat fortificada, emmurallada, plena de pedres antigues. Ja no li servia de res seguir allà. Havia de ser prou valenta per dir prou i quedar-se sola. Sempre havia anelhat la llibertat.


* * *



7 anys després, va tornar a buscar-lo. S’havia fet gran, havia crescut amb els anys que ella havia estat allunyada, just al carrer del costat. En tot aquell temps el seu cor sempre havia guardat la secreta esperança de tornar a trobar-lo. Sempre l’havia estimat, en aquell indret profund on es guarden els sentiments més plens de tot. Va tornar a buscar-lo i el va trobar. Tots havien canviat. Els anys els havien tornat més grans, més savis, amb més experiència. Just al mateix lloc van retrobar-se. Sabia que l’estimaria per sempre.


* * *


Un matí d’agost ell va decidir anar-se’n. Assegut a la vora del llit de matrimoni, va aixecar-se d’una revolada i va dir que ara ja estava. Ara sí. Va omplir bosses i més bosses amb la seva roba i tot el que tenia allà. Ella el seguia per tot el pis, no podia anar-se’n i deixar-la d’aquella manera. La decisió era irrevocable. Va plorar, va suplicar que no ho fes. Ell només seguia omplint bosses i més bosses de color negre com el seu cor. Va marxar, tancant la porta rera seu, sense mirar enrera. Tornà al cap d’una estona a buscar més coses. Els armaris buits. Tot el que havien creat junts, destruit en un matí per oblidar. Buida per dins i per fora, no sabia què calia fer a partir d’aleshores. Un avenc profund va obrir-se al seu interior. La va partir per la meitat, irresolut, pregon, inquisidor. Va plorar aquell matí, no podia dormir, no podia pensar. Ell ja no hi era. Havia marxat, l’havia deixada allà, sola, en un pis fet per a tots dos. Els armaris buits d’ell i de la seva olor, que encara corria pel pis. Va agafar la tauleta de nit i se la va emportar a l’habitació petita i fosca, al llit petit que es convertiria en el seu a partir d’aquell dia. Va marxar, el mirall li retornava una tristor fonda que travessava els seus ulls. Va haver d’aprendre a llevar-se sense ell, a fer la vida sense ell. Posant bona cara encara que no en tingués ganes. Rient sense voler, amb ganes de plorar va haver d’empassar-se l’orgull i les llàgrimes i tirar endavant. No sabia com fer-ho, es trobava perduda en un pis de tots dos. Les matinades eren fosques com la seva ànima, i el llit, buit. No tenia cap altra sortida. Acostumar-se a la soledat, i fer-la seva. Aprendre a conviure-hi i a estimar-la. Li havien foradat l’ànima però encara era valenta per llevar-se cada matí i somriure a una vida massa bonica com per girar-li l’esquena. Va decidir tancar al racó més pregon la melancolia barata i es va fer forta, per dins i per fora. Va somriure a la vida, que l’agafava de la mà. Amb el cap ben alt, va sortir al carrer, per clamar als quatre vents que encara li quedava molt per viure.



* * *


Durant dies i setmanes no entenia el perquè. El seu cap es preguntava què havia fet malament; on, com i perquè s’havia equivocat. Per què havia marxat? Per què l’havia deixada, abandonada, com un gos? El seu cap treia fum, no parava de donar voltes, pensar i tornar a pensar en els motius, els perquès. Volia saber, necessitava saber quin refotut motiu l’havien portat a anar-se’n. Va pensar-hi i rumiar-hi molt, però mai arribava al motiu últim. Dies i nits senceres amb el pensament en aquell que havia marxat, tancant la porta i la vida darrera seu. Segant il•lusions i projectes d’arrel. No entenia encara el perquè, i potser no ho sabria mai.

* * *



Aquell que feia anys havia justificat la seva vida sencera amb només una nit, aquell que havia complert somnis de dia i de nit, aquell a qui tant havia estimat d’amagat, en llençols freds d’una nit d’abril. Aquella matinada de diumenge, sortint d’aquell Com Tu meravellós que els havia fet trobar, va saber que els somnis, de vegades, es compleixen. El seu gran amor, el que realment l’havia feta sentir l’enamorament més profund i real. El seu gran amor, el seu príncep blau, tantes nits venerat i somniat. Aquell 23 de març, dos anys després. Aquells ulls furtius, aquella pell dolça i blanca, aquell cos que adorava. Sempre l’havia estimat a ell. Sempre l’havia volgut a ell. Sempre l’havia desitjat a ell. A ningú més. No va poder escollir. No va poder triar. Ell va decidir per tots dos. Li digué que no, i la princesa del conte, amb una tristesa fonda que li rajava de dins va haver d’acceptar-ho. Ell digué que no, i el conte es va acabar. En el seu interior sempre va guardar una esperança de tornar-lo a trobar. Aquell cos tantes vegades reconegut enmig de la gent que ballava i cridava i bevia i cantava… El rostre màgic, aparegut en nits per recordar, enmig de crits i vodkas amb redbull. Un gust de beguda dolça a la boca li tornava a dir. Recordava la primera nit que ella, decidida, va anar a trobar-lo. 7 anys després, quan ell va marxar de casa, el primer que va fer va ser recuperar la fotografia d’aquells dies. Va emmarcar-la i la va plantar al rebedor, per veure-la sempre que arribés a casa, sempre que se n’anés a dormir. L’altra, la va posar al menjador. Per tenir-la sempre present. Va recuperar la fotografia que durant 7 anys havia guardat en una caixa de vímet plena de papers i escrits. Encara era allà, enganxada a la vella agenda. No s’havia mogut en tots aquells anys, no s’havia fet malbé. Igual que el seu amor, que era exactament el mateix. Ell havia marxat? Doncs ella seria feliç recuperant aquell a qui mai hauria d’haver deixat. Ella seria feliç tornant a retrobar el gran amor de la seva vida. El seu príncep blau.


* * *


Els dies van esdevenir bonics després d’haver-lo retrobat, d’haver-lo besat de nou, després de 7 anys. No havien canviat tant. Tenia els mateixos llavis i els mateixos ulls. Les mateixes mans I els mateixos pensaments. La mateixa veu i la mateixa mirada profunda que li arribava dintre cada cop que ell la mirava. Ell va començar a estimar-la, i ella va saber que podien ser feliços. Tants anys no havien canviat gens aquell amor. Fa tants anys que t’espero, que et desitjo, que anhelava aquest moment… Fa tants anys que hauríem d’haver estat junts…

Uns carrers d’Extremadura empedrats, una música de fons, que sortia d’una església al mig del poble. Una font a mig camí. Una familia. Un sopar en un camp barat. Uns campanars il•luminats. Uns nens que reien i l’acompanyaven, tiraven petards. Sevilla, Huelva, las Hurdes. Portugal. Una calor seca i enganxosa alhora. 40 graus a l’ombra, les quatre de la tarda. Ganes de riure i de plorar. Sangria, vi, coca-coles. Set. Unes vacances, sortint per Aragó, travessant la Manxa de Don Quijote i arribant a la fi del món. En una terra erma i plena de coses per descobrir. Any 2005. Ell va agafar-la de la mà i va ensenyar-li tot allò que portava dintre. Jerez de los Caballeros. Un poble allunyat, al sud d’Extremadura, més a prop d’Andalusia que de Badajoz. Uns carrers empedrats, pedres i més pedres. Xurros amb xocolata. Porras amb xocolata. Menjar bo i tornar a començar. Dormir poc, botellón. Uns bancs d’un parc. I la seva ànima, que es quedava allà, una mica. Un pantà. Una baixada. Unes tietes xafarderes. Noies guapes, un don Quijote de cartró pintat amb colors estridents. Una mandra, un gelat de xocolata. Un dit trencat. Una piscina d’aigua tèbia, un nen que va aprendre a bussejar. Va descobrir una altra vida, més tranquil•la i relaxada. Un supermercat amb productes més barats. Un poble perdut enmig de boscos i muntanyes altes. Mai trobat. Un cotxe que quedava sense gasolina, música bona de fons. Un xiclet enganxat al vidre. Cerveses al capvespre, a la nit. Estimar un nou lloc, una nova gent. Una nova vida. Va aprendre a viure com ells. A no donar tanta importància a les coses, a ser més pràctica. A no estar pendent del rellotge, ni de les hores. Una platja, a Punta Umbría; una plaça de toros, menjar sota les seves voltes. Va ser feliç en aquella terra de glans, pobra com els seus habitants. No havien après encara a esforçar-se prou per tenir més. Massa ajudes del seu govern, que de vegades venien de casa nostra. Una vida, un estiu compartit amb un poble, una terra meravellosa.