Bestieses d'una raó perduda

I l’amor arribà, de sobte. Potser va ser de mica en mica. El tenia al costat, assegut al costat, a prop. Quan girava el cap, li veia els ulls clars penetrar els meus. No podia aguantar-li massa la mirada, però tampoc podia evitar-la. Li agradava veure’l somriure, enfadar-se, riure, el seu sentit de l’humor. La seva corpulència. Les seves mans grosses, gruixudes, igual que els braços. Els seus pantalons i les seves samarretes. Els seus llavis especials. El seu cos. Els seus comentaris, entre infantils i madurs. Els seus mitjos somriures. I la seva mirada. Els seus ulls. Els ulls que et tenien el cor robat. Entre verds i un color indesxifrable. Voldria ser poeta i fer-te uns versos preciosos. Per tu. Però no sóc poeta, ni tansols escriptora. Només puc posar-me davant d’aquest ordinador, i mentre tu saltes ben alt, jo bec cervesa i pico alguna cosa davant d’aquesta pantalla. El meu cap beu de tu. El meu cos també. Cada nit. No vull ser obsessiva. Convertir-me en l’obsessiva que he acostumat ser sempre. No em dóna la gana. Però t’estimo. Sé que estic enamorada de tu fins allà on puc entendre. Tenim móns completament diferents. Quan et poses seriós, el teu rostre és bell. I quan em mires als ulls no puc aguantar-te la mirada. Se’m regira tot per dins. M’he enamorat molt de tu. Potser sigui una tonteria, una bestiesa, una idiotesa, però m’he enamorat de tu. Et donaria la vida. Te la donaria sencera. Crec que t’he trobat atractiu des del primer dia que et vaig veure. Tenies un no sé què. Els ulls sobresortien de tota la resta. Hi veia amor. M’has enamorat. No sé si m’atreviria a confessar els meus sentiments més íntims i personals.

Són gairebé dos quarts de dues. No tinc ni idea de si mai et diré el què sento per tu, no ho sé. Suposo que hauria d’anar molt borratxa per fer-ho. Qui sap. En l’horitzó s’albira una Festa Major que passaré a Tona després de 4 anys de no ser-hi. I tinc ganes de trobar-t’hi. No crec que pugui dir-te res, ni tan sols acostar-te. Per què tot plegat esdevé sempre tan difícil? De vegades, em recordes a mi. La teva tossuderia, aquest entestar-te sempre a tenir la puta raó de tot. A voler tenir la raó i que te la donin. Totes les baralles: tenir sempre l’última paraula.

Potser algun dia, d’aquí a un temps, m’armaré del valor que ara no tinc, serena o beguda, i t’ho diré. Et diré: estic enamorada de tu des de fa temps. I ja està.

Dissabte, 4 de juliol del 2009. La 1:36 minuts de la nit.