ELS BUITS NO S'OMPLEN AMB REDBULL

ELS BUITS NO S’OMPLEN AMB RED BULL



Criatura de la nit. Allà on els somnis deixen de ser-ho. L’alcohol al cap i al cor, sobretot al cor. Tothom té un lloc, aquest és el nostre. No hi caben hipocresies, ni dobles jocs. Poder parlar de les coses senzilles, de les grans coses, de les veritats i les alegries. De la por. Dels dubtes. De les mentides. Poder parlar amb la part de tu que ha esdevingut vida. Allà tot esdevé real, verdader i inevitable. En aquest catau tan nostre i tan estimat, tan odiat i tan entranyable, tan repudiat i tan necessari; aquest poble tan enganxós i alhora tan recer, és aquí on les criatures de la nit esdevénen plenes de dubtes i d'incerteses, indeterminades, potser necessàries però molestes. Les criatures de la nit, cansades de beure sempre del mateix got, amb el mateix líquid, el verí dens i repodrit que fa via, enganxant-nos-hi encara una miqueta més a allò indissociable, fet nostre, creat verí dins, necessària droga feta per nosaltres mateixes. El teu nom.

No necessito justificar-me. No vull que m’acceptin, que ho entenguin. No vull haver de donar explicacions. No vull reivindicar-me. Només vull això que ja sabem.

Desprovista de la teva il•lusió, de l’enorme despiporre que alentava tot el meu ésser i arraconava al racó més pregon els fantasmes i les indeterminacions, qualsevol inseguretat o dubte. Jo haig de tirar endavant, sense saber ni com, buida de mi mateixa, del què era amb tu, és evident que el descentrament és inmens. És com si algú m’hagués agafat i m’hagués llançat al buit, m’hagués deixat caure en un avenc inmens, desprovista de tu. Què s’ha de fer, quan es perd la vida? Quan perds la vida que eres tu?

El descentrament. Ja tot es tambaleja. Tot esdevé increiblement feixuc. Enganxades, drogades, com sempre. La debilitat, el cansament, l’avorriment, les parets enganxoses en forma de poble cansat i de Com Tu odiadíssim i estimadíssim. Evidentment. Els perduts, els acabats. Buits a dintre. Perduts. Qui diu que s’omplen buits amb aquells crits. No s’omplen, ni amb mil vodkes ni amb deu mil Red Bulls. No s’omplen, perquè estan buits, ben buits. Estan buits com nosaltres mateixos, que cridant allà i cagant-nos amb tot no fem sinó fer més gran el buit. Perquè no s’omple mai. Una tormenta dins teu inesperada t’ho torna a dir. Ja pots anar cridant, que el mateix buit es fa concèntric. Es retroalimenta. Final inevitable d’un despropòsit enunciat. Abril, més lluminós. Els perduts allà, com sempre. I fora aquelles parets. El què separa el Com Tu del món som nosaltres i les nostres putes vides. Un alcohol que t’ajuda. I t’enfonsa. Perquè hi ha buits, hi són. I no s’omplen amb Red bull. Els buits no s’omplen amb Red Bull.

Ningú m’ha de dir el què haig de fer. Vull fer i desfer quan jo vulgui. No vull que ho entenguin, ni que ho acceptin. No vull que m’assenyalin, que m’etiquetin. No vull que em tolerin, ni vull haver de reinvindicar-me ni donar explicacions. Vull estimar i no haver de dir-ne res. Només jo puc entendre el què em va fer ser. El què sóc. Al cap i al cor sempre l’hi duc. Fins i tot aquí haig de reprimir-me i no anotar-lo. En uns carrers d’aquella ciutat hi ha la nostra història. Ningú mai gosaria tocar-la. Ningú s’atrevirà a explicar-la. La meva vida. D’un 16 de Febrer que només serà sempre de les dues. El vodka encongeix el cor, el Red Bull l’aixampla. Però els buits no s’omplen amb alcohol. Els buits només els omplirem podent escriure tot el què portem dintre. No vull que ho entenguin. No és necessari que ho facin. L’alcohol al cap, i al cor, sobretot al cor. Els buits no s’omplen amb Red Bull.



NICOTINA

Per sort, el redbull encara l’activava. Li agradava el gust dolç de medicament dolent que tenia. La teïna almenys feia el seu efecte. A falta de cigarretes, alguna cosa per matar el cuc de la nicotina que no parava d’emprenyar. Odiava els veïns de dalt. No la deixaven llegir, ni dormir, ni descansar. Aquells dies no aguantava res ni ningú.

A la paret de l’habitació les fotografies de Roma s’arrengleraven als prestatges. Sant Pere del Vaticà, el Panteó, la Fontana di Trevi, el Colosseu… Mai cap altra ciutat li havia arribat tan endins. Els U2 l’havien acompanyada en aquell viatge a la cuna del gran imperi. Havia pogut veure els edificis més impressionants que els seus ulls només coneixien per fotografies i per hores d’estudi quan feia l’últim curs d’EGB. El foro romà, la domus aurea, els arcs de Constantí i Tito Livi, la Piazza Navona… Els carrers bruts, els conductors bojos. La Pietá de Miquel Àngel i la cúpula, la plaça del Campidoglio, la columnata de Bernini i el seu altar, El Palazzio de la Republica… La Roma romana i la Roma renaixentista, a quina més espectacular. Aquell viatge havia valgut la pena. Roma havia entrat dintre seu com un vendaval, mostrant-li el millor i el pitjor de l’ésser humà. El gran Imperi, davant seu, li tornava a dir… Roma, tan gran…

De cigarretes en podia arribar a fumar unes 15 o 16 cada dia. De redbulls, amb 3 que se’n begués ja li quedava la planxa ben inflada. A falta de cigarretes, Redbulls…. I a aquells veïns, perquè havia d’aguantar-los? Per què la gent feia tant de soroll a casa seva, sense ni adonar-se’n?

París és elegant. Bonica, encisadora. El Sacre Cuore, Notre-Damme, el Senna, l’Arc de Triomf… Montmatre, el Louvre, Saint Dennis… Té llum, a la vista i amagada. París és encantadora. Moderna i vella alhora. La Torre Eiffel la va decepcionar. La icona més representativa no va estar a l’altura de tanta propaganda. Molt més impressionant Notre-Dame o l’arc de Triomf. La Gioconda i tot l’art amagat dins el museu més gran del món, amb la piràmide cap per avall que es veu des dels camps Elyseés… París, llum i color, pobresa i poder, somniadora…

Psicològicament o físicament, no ho sap gaire bé, necessitaria una cigarreta. Ja fa una setmana, 2 dies i 12 hores que no fuma. Mai havia aguantat tant de temps. No ha decidit voluntàriament deixar de fumar, el dentista que va operar-la li va dir que hauria de fer-ho si no volia tenir una infecció de cavall a la boca. Una boca plena de punts, un paladar foradat, uns ullals acabats d’obrir per força que no havien volgut sortir abans, la galta interior plena a rebentar de llagues grosses i punxants… El fum de la cigarreta hauria acabat de rematar aquell camp de mines que era la seva boca.

Londres. Cosmopolita, moderna, tan anglesa. Oberta amb els nouvinguts, i tanmateix amb un caràcter tancat. Multicultural, racial, tan gòtica… El Parlament, la Tower of Bridge, Trafalgar Square, Picadilly Circus, el Tàmesis, la Catedral de Saint Paul i les escales on Mary Poppins donava menjar els coloms… Londres, tan seva i alhora tant de tothom. La National Gallery i l’art en estat pur. L’aire gris i els parcs verds…


No li agrada gens comparar ciutats ni triar-ne una. Cadascuna té el seu encant particular i únic, la seva història, la seva gent. Totes tenen meravelles amagades, totes són úniques a la seva manera. No li agradava haver d’escollir ni comparar-les. Cadascuna li havia ensenyat diferents maneres de viure i veure les diferents circumstàncies. Cadascuna era absolutament gran.

L’últim redbull de la tarda li baixava per l’esòfag. Decididament un redbull no era un goldcoast. Quan li deixarien tornar a intoxicar-se amb el fum d’aquelles cigarretes pudentes que li feien venir mal alè, li tornaven el mal de cap, li reclamaven més dosi cada dia i li deixaven els dits pudents? Quan li deixarien tornar a disfrutar enganyosament amb aquella merda?

Roma, Londres, París. Fotografies, pòsters, calendaris, imants per la nevera omplien la casa. Un trosset de vida dins casa seva. I aquells veïns tant absolutament insuportables… El tabac, aviat tornaria a poder matar el cuc de la nicotina que no la deixava viure… i l’ensenyava a morir més ràpidament potser.