Jo recordo els dies en que vaig ser feliç…

Always



Sempre quedarà l’olor d’aquells capvespres, algú esperant rera una finestra. Sempre quedarà el gat que em feia companyia cada vespre, quan tornava de la feina. Sempre quedaran els viatges fets amb ell, els museos visitats, les catedrals, els carrers empedrats. Sempre quedarà el perfum de Sevilla aquella tarda d’agost, les muntanyes altes i magnífiques de les Hurdes, tan llunyanes i inabastables. Aquell poblet perdut, que no sabíem trobar de cap manera. La memòria ens portarà un musical de Londres l’any 1997 amb l’institut. Cats. Memory… Jo recordo els temps en els que vaig ser feliç…

París, desembre del 2006. París, fred i vent gelats, Torre Eiffel. Notre-Dame, el Sacre Cuore. Jo recordo el temps en que vaig ser feliç. I la memòria torna de nou.

D’aquells que ja han marxat per sempre. Ens resistim a pensar que ja no hi són. Els llums del carrer ens ho tornen a dir. Memòria. Nostalgia. Melancolia potser.

Sempre. Cats. Memory. París. Londres. Roma, tan majestuosa, tan enorme, tan gran. El colosseu, imponent. El vaticà, tanta riquesa d’uns pocs privilegiats. Tant d’art. La piazza Navona, la Fontana di Trevi. Roma, altra cop, de nit. El Colosseu il•luminat, majestuós, al nostre davant. Roma, tot un imperi davant nostre. Tantes vegades estudiat, per fi el teníem al davant. Roma, increíble, recomanable. Roma, tan bella. La bella Rome.

Sempre quedarà un poble d’Extremadura, amb els carrers empedrats i la gent prenent la fresca davant les cases. 42 graus a l’ombra a les 3 de la tarda. La piscina i en David que va aprendre a bussejar.

Always. Sempre quedarà aquell racó de Huelva on vam dinar, just davant la plaça de toros. I Portugal. I el camí per arribar-hi. La Manxa, tan vasta, tan groga, tan nostre. La Manxa de Don Quijote i Sancho Panza, la Manxa, on els ulls podien arribar. I Donosti, al nord, el país vasc, tan bonic, tan seu, tan entranyable. I Santander i la pensión Angelines. Memory. Always. Sempre quedarà Àvila, i Segovia i Salamanca. La granota de la façana de la plaça dels estudis. I Fray Luis de León, amb la mà estesa, guardant saviesa i cultura. Salamanca, senyora de Castella-Lleó. Tan seva, tan bonica. El Lazarillo i les catedrals. Un hotel de 5 estrelles per esforzar dos dies després d’haver guanyat 50 euros al casino. I Port Aventura, i el Tibidabo. I Platja d’Aro i Salou. I el museu Dalí, a Figueres, tan peculiar. I el museu de cera. I el museo de la ciencia, quan encara tot era bonic. I l’aquàrium. I Barcelona. I els dinars i els sopars. I la casa. El pis de tots dos. Ara, del meu gat I meu.

Sempre. Per sempre ja, tot el que vam viure, tot el viscut. Viatges, cançons. I els dire straits tornant-ho a dir. Els viatges s’acompanyaven de música sempre. Vam pujar a les Hurdes amb Chayanne. Vam travessar Castella amb els dire straits. Vam arribar a Donosti amb la Oreja de Van Gogh i la seva playa dedicada a la concha de San Sebastián. Travessarem Àvila amb els U2. Vam arribar a Madrid amb Joaquin Sabina i el seu “pongamos que hablo de Madrid”. Cuando la muerte venga a visitarme, que me lleven al sur donde nací. Vam arribar a Sevilla amb la Crazy Frog. Vam visitar Portugal a ritme de dance. I a la plaça de Sant Pere del Vaticà sonava with or without you dels U2. tornàvem de vacances aquest any un altre cop amb els U2 quan ja res tenia remei i tot feia aigües. SEmpre ens quedarà aquesta música amb la que hem viscut. L’Albert Pla ens va ensenyar la poesia. Sabina feu la resta. Per Sòria sonava el vell Sabina ensenyant-nos a viure. Al poble del Cid ens ho va tornar a dir. Pongamos que hablo de Madrid.

Sempre quedaran aquells carrers empedrats, on en David menjava un gelat per tenir el ninonet de dintre. Un parc. Unes botigues. Uns bars on prendre els millors tintos de verano. I aquella mandra, sense rellotges ni temps ni control de res. El calor xafogosa, la melancolia de la festa major. No necessitàvem res més. Érem feliços en aquell poble que el va veure néixer. Tornant a les seves arrels entenia potser moltes coses. Eren encara temps feliços.

Always, memory. Memory, per sempre. La música va acompanyar-nos per Sevilla, per Huelva i per Punta Umbría. La música va ser-hi quan vam veure la Concha per primera vegada, quan vam entrar en ella. La música hi era a Roma, en tot moment, al contemplar aquella bellesa, tanta bellesa, déu meu…

La música va ser-hi quan la Manxa es presentava tan vasta, tan gran, tan ampla. El rock català ens ho tornava a dir. I Mago de Oz, és clar, no podia faltar. Vam travessar la Manxa vasta amb ells, clamant als quatre vents tota la història de Sancho i Quijote. Ens enlluernava tanta bellesa. Tan erma i tan rica alhora. Espanya del meu cor. Espanya és meravellosa. L’hem anat descobrint de mica en mica, aquests estius que hem compartit tots dos junts. Plorant al travessar Madrid amb el cotxe, camions i cotxes per totes bandes, la M-40 i la M-30 i Jerez, esperant-nos, carretera enllà. Extremadura, la terra promesa. On la gent no treballa masa, perquè enganyar-nos. On la gent pren la fresca fins ben entrada la nit i l’endemà dormen. On fan la migdiada i creuen que el lloc de la dona és a casa netejant i cuidant la familia. Per què negar-ho, són masclistes a més no poder. Però tenien el seu encant. Acollidors, t’ho donaven tot. Meravellats per les proeses de Catalunya i els catalans. Barcelona. I Sòria, tan buida, tan pobra. Tan tremendament pobra. I les catedrals. Àvila, Santa Teresa. Els tocinillos i el cochinillo de Segovia. Casa cándido i les sudaques que hi treballaven. Memory. Always.

Botellón a l’aqueducto. Què en quedarà de tot això? De París, del Louvre, del fred que vam tenir allà? De Londres, de la Tower Bridge i el parc de Saint James. Què quedarà de Roma i els tres dies inolvidables que vam viure allà? Dels indigents que es pixaven al mig del carrer, al costat de l’estació de Termini. No tenien esma ni per demanar almoina. Què en quedarà de les pizzes de París, de l’hotel Kyriak de la rue des morillons. Què en quedarà de les cabines de Londres, de Buckingham Palace, de Harrods? Què en quedarà del restaurant americà on vam dinar aquell diumenge abans de marxar on vam veure una rua dels hare krishna? On quedarà tot el què em viscut? Memory, Always. Sempre.
Per sempre.

Naturalment. Algú ens tornarà a ensenyar algun dia el camí de les Hurdes i podrem trobar Nuñomoral sense patir tant. Segur que sí. Jerez de los Caballeros, amb esglésies que res tenien a envejar la Giralda, on pujaríem aquell diumenge. I vam esbufegar, i tant. I el Kike es tirava aigua per l’esquena i no estava d’hòsties. Algú ens tornarà a ensenyar els carrers de París, de Londres, de Donosti, de Santander, de Roma, de Gernika, de Bilbao, de Platja d’Aro, de Salamanca, de Segovia, d’Àvila, de Madrid, de Huelva, de Portugal, de Jerez de los Caballeros. Memory. Always. Jo recordo els dies en que vaig ser feliç…