NO CAL ANAR DROGAT

No cal anar drogat per constatar que vivim en un món de merda, ple de caca fins al capdamunt. No cal esnifar-se per adonar-se de l’enorme despropòsit en què ens hem anat convertint de mica en mica. Voldria tornar a l’essència última que ens fa ésser.
Hi hauria d’haver quelcom més que això. More than this. És inconcebible que això hagi estat tot. Podríem agafar la vida i equiparar-lo perfectament amb un enorme absurd. No cal ser pas massa intel•ligent per adonar-se que això és el què és, un gran i estúpid absurd. Un temps determinat en el que en el millor dels casos podries llegir i apendre tot el què puguis, no veig res millor a fer. Però la majoria d’hores són perdudes o empleades en el TRErball, que alhora esdevé obligaroi si vols aliment, llar i escalfor. Però l’ésser humà s’ha tornat completament boig en el seu afany consumista. Sembla que només vulgui comprar, innecessàriament moltes vegades, però comprar i tornar a comprar. Coses inútils que la mateixa societat ha fet esdevenir necessàries, quan de necessàries no tenen ni el nom. Però s’estil•la comprar, consumir, gastar. Si no ja no ets res. Qui pogués tornar a la puresa última del què som fets…
Això per no parlar de les grans desavinences entre rics i porbres, de l’enorme abisme entre polítics i poble. De la gana que assola països sencers, de la pobresa d’uns i la misèria d’altres. Dels nens maltractats, dels homes i les dones maltractats, de les xarxes de prostitució, a petita i a gran escala, de les guerres i de les bombes. En voleu més?
Si l’ésser humà tenint l’enorme poder i racionalitat ha arribat a tot això, potser hauria estat millor ésser necis com els gossos. Ens barallaríem uns amb altres per una mica de menjar, però no seríem capaços de fabricar bombes ni de tenir diners per fomentar desigualtats.
També és cert que hem creat bellesa, la racionalitat ens ha portat a la intel•ligència, i la intel•ligència a l’art i a la cultura. És cert que hem creat la música, hem sabut conjugar instruments per crear harmonia, hem creat cançons boniques i melodies inolbidables. És cert que hem estat capaços d’aixecar grans edificis i estàtues, que hem pintat quadres que són una meravella.
Hem escrit realitats i fantasies, creant els móns imaginaris més fantàstics. Hem sabut recopil•lar els fets i circumstàncies de la nostra història i hem parlat en vers, tot fent poesia. És cert. Grans inventors i científics han sabut entendre’ns una mic amés, posant les bases del coneixement, sempre tant inabastable.
Potser aquests coses i d’altres ens salven, però no deixen de ser fetes dins l’enorme absurd del què us parlava al principi.




JUST EL QUE NECESSITAVA

La vida, altre cop, t’ho torna a dir. Gats a Roma, pintors a París. Castella-la Manxa, tan vasta, tan plana. Tan enormement increïble. Tanta extensió buida, tan probra i tan meravellosament rica. Vista enllà. Fotografies en una caixa, records al cap. Un poble al sud d’Extremadura, una calor seca. Uns carrers empedrats, dos nens menjant gelat. Un recer de melancolia barata.Tot un recer de records bonics s’han quedat en aquell racó de món. Sevilla, Huelva. Las Hurdes. Un poble perdut enmig de muntanyes. Ja no en queda res. Els dies d’aquell estiu s’han quedat allà. El què hi vam viure també.

Un dia a dia, amb la seva quotidianitat i la seva rutina també barata. Els somnis que no van arribar a ser-ho. Els projectes que es van quedar en aquell trosset de pis, per sempre. És el millor, et deies amb la boca petita. Continuar no tenia sentit. La racionalitat no hi entén de menyspreu ni de sarcasmes. La racionalitat vol desprendre’s de sentiments que no serveixen perquè couen dins. No en tenies ganes, però vas haver de tornar-te freda. No en tenies ganes, però vas haver d’empassar l’orgull i les llàgrimes, i continuar amb la vida. Atronadors, els retalls d’uns anys amb bons i mals moments, van decidir cloure’s en un racó d’aquell espai compartit. Recuperar velles energies i amistats. Recuperar les nits de festa fins a la matinada. Desfeta per l’absurditat que no ho era tant, vas desar allò que els ulls no volien veure. Per fi, la bena que oprimia els sentis va caure i vas comprendre que calia posar un punt i final als dies de color groc. Vas repintar-te de nou, tancant les ganes de melancolia que no volien ajudar-te. Vas cremar l’absència i de la soledat en vas fer fortalesa. Recuperar les energies gastades, renovar les ganes de somriure a cada moment. Altre cop, la lluna t’ho digué plorant: aquest racó ja és mort, ara és del temps per sempre, i per tant balla i canta, i no et deturis mai. La molla de la nina de la caixeta de música va rebotar enlaire a l’obrir-se. Començà a dansar la música, autòmata, els braços cap amunt. Just el que necessitava.


Anna Preseguer Llorens
Febrer 2008-02-05


ABSÈNCIA
L'abscència te la vas teixint tu cada dia. És quelcom que t'embolcalla d'una manera estranya. No la vols, però la tens instal•lada dins teu. L'abscència és molt dura, perquè negar-ho. L'absència és a cada paraula que dius i ningú contesta, l'absència és dins el llit, l'absència és sopar sola. L'absència és un cap de setmana sense veure ningú, l'absència és trobar a faltar i és record. L'absència es va teixint de mica en mica, i l'has d'anar omplint amb coses, com bonament pots. Amb un gat, amb la família, amb les amigues, amb els amics, amb algun rollo d’algú a qui encara estimes, i de qui sempre has estat enamorada. L'absència la resols escrivint, llegint, mirant programes de televisió que més o menys t'agraden. L'absència la resols netejant, anant a comprar, fent les tasques del dia a dia. Anant a treballar, estant amb gent. L'absència, com diu la cançó de la Rosa, és llarga i dura. Fa mal. L'absència hi és cada dia, a cada instant, a cada moment. L'absència és duríssima. La tens dintre un capvespre de diumenge ple de melancolia i records que burxen insistents, la tens amb tu quan et lleves un matí de diumenge i ningú t'ha portat l'esmorzar. Ningú et diu bon dia. L'absència també et fa més forta a cada moment. Et curteix per dintre, et fa més dura. Aprens a estar sola, a no tenir ningú, a refer-te la vida. A trucar antics amics i amigues, a tornar a sortir amb ells. Vas a la discoteca i crides, i continues estant sola enmig de la multitud. Vas allà i et desfogues, quatre crits per tirar endavant. L'absència continua amb tu. No pots desprendre-te'n tan fàcilment. És una absència incisiva, present i dura. L'absència és quelcom que coneixes quan et quedes sol. Quan ja no tens res, quan ja no el tens. Quan ell marxa, quan travessa la porta i se'n va per sempre. Aleshores saps què és l'absència.



MOONLIGHT SHADOWS
(MIKE OLDFIELD)


Ens hem tornat a trobar, després de tants anys. Cançó inolbidable, notes de la meva infantesa, cançó de la meva vida. Sona amb força, aquest diumenge al matí, i dóna’m altra cop la il•lusió que necessito. A través teu, i que n’hi ha hagut de coses, des d’aquelles primeres tonades meravelloses, encara s’encenen les venes quan sones en algun racó de món. Avui, tants anys després... no deixis mai de sonar; no deixis mai de cantar, no deixis mai de moure’t ni de tocar aquestes notes tan inolvidables, aquests records tan purs de la infantesa més senzill, petita i meravellosa d ela meva vida; no deixis mai, no paris mai; retorna sempre. Retorna sempre, moonlight shadows, cançó de la meva vida, no paris mai de sonar; retorna el color als ulls aigualits; retorna les ganes de viure a aquells qui t’ho supliquem. Fes que pugui viure amb aquest amor; fés que pugui suportar-lo. Ja sé que és part de mi, fes que el pugui portar minímament bé. I no deixis mai de sonar, si us plau, no paris mai... cançó de la meva vida.


22/03/98 14:47’ Anna





"Tots els nens del meu carrer
volen jocs, volen somriures.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé.
Un company per fer tabola,
una casa i una escola.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé!"

Josep M. Espinàs