He vist la lluna aquesta nit.
Amb ulls de nen
he descobert nous estels.
He rigut dins la fosca
i he estat feliç
il•luminant la son amb llanternes.
He investigat per carrers empedrats,
els he ensenyat la llum
de la vida dins la realitat.
He vist la vida per l’altre cantó
amb ulls d’infant he obert
el camí de noves descobertes.
He ballat i he cantat ben alt
he jugat entre sacs de dormir
de colors vius i bonics.
La nit ens ha repetit
que cal ser feliços i sorprendre’ns
de nou, com sempre.
A les cinc del matí hem sortit,
abrigades amb mantes
i hem pogut veure un cel que s’obria
damunt nostre, ple d’estrelles.
Ella, fascinada, ha somrigut.
La felicitat ens corria per dins
i sabíem que el moment seria únic, inolbidable.
Els anys que han de venir
guardaran aquesta nit màgica
i en faran records per sempre.
lunes, 20 de julio de 2009
AMB ULLS DE NEN
Veure la realitat amb ulls de nen sempre obre noves perspectives, sorpreses, somriures. Sortir de nit, enmig de la fosca, amb quatre llanternes il•luminant el camí, el futur, la vida. Explicar contes al foc de camp i cantar i ballar i ser feliços... Dormir en sacs de colors i dibuixos, la nit és llarga i al cel brillen els estels. He vist la vida amb ulls d'infant i m'he sentit plena de joia i d'il•lusió.
La nit d'ahir va ensenyar-me moltes coses. Dels nens se n'aprèn moltíssim. A viure la vida, els petits moments, que mai són insignificants. Ells tenen una visió de la vida i de la realitat molt peculiar. Pel sedàs de la imaginació aprenem l'altre cantó de les coses, el seu revers. La imaginació, els riures, l'alegria... He vist el cel ple d'estels a les 5 del matí, i els ulls d'una nena brillaven en la foscor davant de tanta meravella. Sé que no oblidarà mai aquest moment, i jo tampoc.
La nit d'ahir va ensenyar-me moltes coses. Dels nens se n'aprèn moltíssim. A viure la vida, els petits moments, que mai són insignificants. Ells tenen una visió de la vida i de la realitat molt peculiar. Pel sedàs de la imaginació aprenem l'altre cantó de les coses, el seu revers. La imaginació, els riures, l'alegria... He vist el cel ple d'estels a les 5 del matí, i els ulls d'una nena brillaven en la foscor davant de tanta meravella. Sé que no oblidarà mai aquest moment, i jo tampoc.
miércoles, 8 de julio de 2009
A MENUDO ME RECUERDAS A MÍ
A menudo me recuerdas a alguien
tu sonrisa la imagino sin miedo.
Invadido por la ausencia
me devora la impaciencia
me pregunto si algún día te veré.
Ya sé todo de tu vida,
y sin embargo,
no conozco ni un detalle de tí.
Pediré a la luna que cuide de tu sonrisa
cada anochecer, lentamente, sin prisa.
Le contaré al sol que guarde tu rostro
y tu cuerpo tan fuerte, tan duro.
Entraste en mi vida sin anunciarte,
cerré los ojos y pude verte en cada sueño,
en cada respiración, en cada pensamiento.
A menudo me recuerdas a mí.
Te espero cada tarde,
sentada en una esperanza vana.
Vuelven a mí tus ojos atravesando
entero mi cuerpo.
Y es que tú eres lo que más quiero.
Hablaba de divino castigo
y la vergüenza al qué dirán.
La ignorancia de los demás.
Me gusta verte reír en tardes de invierno
cuando el frío azota los cristales de tus ojos.
Me gusta tu pelo despeinado en tu cuello,
tu ancha espalda i tu caminar.
Adoro tu sonrisa, cada tarde, cada día;
tus verdes ojos que curiosos miran.
Tu voz me lleva a otros paisajes,
a un mundo donde solo cabemos tú y yo, diferente.
Tus enfados, tus risas, tus bromas.
Tu brazos grandes, tus manos gruesas.
Cuando escuchas, cuando hablas,
cuando ríes, cuando andas.
Todo en tí es espcial,
porque és a tí a quien yo más quiero.
He mojado los días con tu color
verde azulado, como este cielo que mira.
Te espero las noches con luna,
los días de sol y lluvia,
espero paciente que llegue el día
en que sin miedo pueda decirte
que nunca nadie tendría
regazo más grande para acunar tu suerte.
tu sonrisa la imagino sin miedo.
Invadido por la ausencia
me devora la impaciencia
me pregunto si algún día te veré.
Ya sé todo de tu vida,
y sin embargo,
no conozco ni un detalle de tí.
Pediré a la luna que cuide de tu sonrisa
cada anochecer, lentamente, sin prisa.
Le contaré al sol que guarde tu rostro
y tu cuerpo tan fuerte, tan duro.
Entraste en mi vida sin anunciarte,
cerré los ojos y pude verte en cada sueño,
en cada respiración, en cada pensamiento.
A menudo me recuerdas a mí.
Te espero cada tarde,
sentada en una esperanza vana.
Vuelven a mí tus ojos atravesando
entero mi cuerpo.
Y es que tú eres lo que más quiero.
Hablaba de divino castigo
y la vergüenza al qué dirán.
La ignorancia de los demás.
Me gusta verte reír en tardes de invierno
cuando el frío azota los cristales de tus ojos.
Me gusta tu pelo despeinado en tu cuello,
tu ancha espalda i tu caminar.
Adoro tu sonrisa, cada tarde, cada día;
tus verdes ojos que curiosos miran.
Tu voz me lleva a otros paisajes,
a un mundo donde solo cabemos tú y yo, diferente.
Tus enfados, tus risas, tus bromas.
Tu brazos grandes, tus manos gruesas.
Cuando escuchas, cuando hablas,
cuando ríes, cuando andas.
Todo en tí es espcial,
porque és a tí a quien yo más quiero.
He mojado los días con tu color
verde azulado, como este cielo que mira.
Te espero las noches con luna,
los días de sol y lluvia,
espero paciente que llegue el día
en que sin miedo pueda decirte
que nunca nadie tendría
regazo más grande para acunar tu suerte.
martes, 7 de julio de 2009
PER TU, QUE OMPLES LA VIDA D'UN COLOR BONIC I ESPECIAL.
Raja el sol de la raó única
que em fa ser avui.
M’he alçat als llims
obscurs per conèixe’t.
La por i l’angoixa es van tornar
tan fràgils que finalment van desaparèixer.
Carrers mullats embolcallen el teu nom
i donen forma al teu cos coruplent i fort.
La pluja m’obre el sentiment
que fa via allà on ets tu.
He pintat les parets amb el teu color
no puc deixar de mirar aquests ulls tan verds.
He lligat el teu cos dins del meu
abraçant cada racó pregon del què ets.
Una olor massa coneguda em recorre tota
i em recorda el teu ésser jove.
Sortirà la lluna, aquesta nit,
i tu t’alçaràs amunt, amb els teus amics.
Et buscaré entre la nit desperta,
sentiré la teva veu ressonar dins del cap.
Sincera, et bressolaré en somnis no complerts,
anhelant la teva presència per sentir-me viva.
He sigut el què tu ets ara, i el que seràs demà;
retrobar-nos al mar que ens pertany.
I és que tu ets el que més estimo, noi jove
que et faràs gran.
I aleshores t’esperaré, asseguda allà on calgui
per dir-te de nou que t’he pres l’amor que porto dins.
Ofegant els sentiments i molts moments més d’estimar
el cor raona amb tu cada dia i cada nit.
I és que tu ets el que més estimo,
sense tu la vida no tindria cap raó.
La sang em bullirà de matinada,
somiejant desperta fantasies llunyanes.
La ignorància més pura em tornarà a dir
que només tu ets el que més estimo.
Parlaran les males llengües, la vergonya
al què diran: hipocresies barates.
Uns estels han dibuixat el teu somriure
allà dalt, m’alçaré per abastar-lo aquest capvespre.
Un horitzó cobert de tu, m’ensenya
la vida que viurem plegats, algun dia.
Cabells esbullats, mirada innocent, ulls penetrants,
de color verd.
Cos gran, fort. Braços amples, mans gruixudes.
Cames gruixudes, caminar segur.
Espatlles amples, fortes. Somriure encantador.
Encisador. Paraules que ressonen dins.
Riures sincers, complicitat, converses compartides
en companyia agradable.
Hem parlat de tot, travessar-te la mirada,
tocar-te la pell bruna.
El teu somriure l’imagino sense por,
a vegades em recordes a algú.
Vespre de juliol, em pregunto si algun dia
et veuré.
Podria abastar els teus silencis i la teva veu
i fer-les meves.
El cor i la raó m’abraonen cap a tu
sense aturador.
Ja no tinc fred, quan penso en tu.
que em fa ser avui.
M’he alçat als llims
obscurs per conèixe’t.
La por i l’angoixa es van tornar
tan fràgils que finalment van desaparèixer.
Carrers mullats embolcallen el teu nom
i donen forma al teu cos coruplent i fort.
La pluja m’obre el sentiment
que fa via allà on ets tu.
He pintat les parets amb el teu color
no puc deixar de mirar aquests ulls tan verds.
He lligat el teu cos dins del meu
abraçant cada racó pregon del què ets.
Una olor massa coneguda em recorre tota
i em recorda el teu ésser jove.
Sortirà la lluna, aquesta nit,
i tu t’alçaràs amunt, amb els teus amics.
Et buscaré entre la nit desperta,
sentiré la teva veu ressonar dins del cap.
Sincera, et bressolaré en somnis no complerts,
anhelant la teva presència per sentir-me viva.
He sigut el què tu ets ara, i el que seràs demà;
retrobar-nos al mar que ens pertany.
I és que tu ets el que més estimo, noi jove
que et faràs gran.
I aleshores t’esperaré, asseguda allà on calgui
per dir-te de nou que t’he pres l’amor que porto dins.
Ofegant els sentiments i molts moments més d’estimar
el cor raona amb tu cada dia i cada nit.
I és que tu ets el que més estimo,
sense tu la vida no tindria cap raó.
La sang em bullirà de matinada,
somiejant desperta fantasies llunyanes.
La ignorància més pura em tornarà a dir
que només tu ets el que més estimo.
Parlaran les males llengües, la vergonya
al què diran: hipocresies barates.
Uns estels han dibuixat el teu somriure
allà dalt, m’alçaré per abastar-lo aquest capvespre.
Un horitzó cobert de tu, m’ensenya
la vida que viurem plegats, algun dia.
Cabells esbullats, mirada innocent, ulls penetrants,
de color verd.
Cos gran, fort. Braços amples, mans gruixudes.
Cames gruixudes, caminar segur.
Espatlles amples, fortes. Somriure encantador.
Encisador. Paraules que ressonen dins.
Riures sincers, complicitat, converses compartides
en companyia agradable.
Hem parlat de tot, travessar-te la mirada,
tocar-te la pell bruna.
El teu somriure l’imagino sense por,
a vegades em recordes a algú.
Vespre de juliol, em pregunto si algun dia
et veuré.
Podria abastar els teus silencis i la teva veu
i fer-les meves.
El cor i la raó m’abraonen cap a tu
sense aturador.
Ja no tinc fred, quan penso en tu.
lunes, 6 de julio de 2009
EL FUTURO
EL FUTURO
Y sé muy bien que no estarás.
No estarás en la calle
en el murmullo que brota de la noche
de los postes de alumbrado,
ni en el gesto de elegir el menú,
ni en la sonrisa que alivia los completos en los subtes
ni en los libros prestados,
ni en el hasta mañana.
No estarás en mis sueños,
en el destino original de mis palabras,
ni en una cifra telefónica estarás,
o en el color de un par de guantes
o una blusa.
Me enojaré
amor mío
sin que sea por ti,
y compraré bombones
pero no para ti,
me pararé en la esquina
a la que no vendrás
y diré las cosas que sé decir
y comeré las cosas que sé comer
y soñaré los sueños que se sueñan.
Y se muy bien que no estarás
ni aquí dentro de la cárcel donde te retengo,
ni allí afuera
en ese río de calles y de puentes.
No estarás para nada,
no serás mi recuerdo
y cuando piense en ti
pensaré un pensamiento
que oscuramente trata de acordarse de ti.
Julio Cortázar
SI MI VOZ MURIERA EN TIERRA
Si mi voz muriera en tierra
llevadla al nivel del mar
y dejadla en la ribera.
Llevadla al nivel del mar
y nombradla capitana
de un blanco bajel de guerra.
Oh mi voz condecorada
con la insignia marinera:
sobre el corazón un ancla
y sobre el ancla una estrella
y sobre la estrella el viento
y sobre el viento una vela!
Rafael Alberti
SENSATION Arthur Rimbaud
Sensation
Arthur Rimbaud (1854-1891)
Par les soirs bleus d'été, j'irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l'herbe menue :
Rêveur, j'en sentirai la fraîcheur à mes pieds.
Je laisserai le vent baigner ma tête nue.
Je ne parlerai pas, je ne penserai rien :
Mais l'amour infini me montera dans l'âme,
Et j'irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature, - heureux comme avec une femme.
Sensación
En los atardeceres azules de verano iré por los senderos,
picoteado por el trigo, a pisar la hierba menuda:
soñador, sentiré su frescura bajo mis pies.
Dejaré que el viento bañe mi cabeza desnuda.
No hablaré ni pensaré nada,
pero el amor infinito ascenderá en mi alma,
e iré lejos, muy lejos, igual que un bohemio,
por la Naturaleza, feliz como junto a una mujer.
COPLAS A LA MUERTE DE SU PADRE
Recuerde el alma dormida,
avive el seso e despierte
contemplando
cómo se passa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando;
cuán presto se va el plazer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parescer,
cualquiere tiempo passado
fue mejor.
II
Pues si vemos lo presente
cómo en un punto s'es ido
e acabado,
si juzgamos sabiamente,
daremos lo non venido
por passado.
Non se engañe nadi, no,
pensando que ha de durar
lo que espera
más que duró lo que vio,
pues que todo ha de passar
por tal manera.
III
Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
qu'es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
e consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
e más chicos,
allegados, son iguales
los que viven por sus manos
e los ricos.
Jorge Manrique
VOLVERÁN LAS OSCURAS GOLONDRINAS
Gustavo Adolfo Bécquer
(1836-1870)
Volverán las oscuras golondrinas
Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
y, otra vez, con el ala a sus cristales
jugando llamarán;
pero aquéllas que el vuelo refrenaban 5
tu hermosura y mi dicha al contemplar,
aquéllas que aprendieron nuestros nombres...
ésas... ¡no volverán!
Volverán las tupidas madreselvas
de tu jardín las tapias a escalar, 10
y otra vez a la tarde, aun más hermosas,
sus flores se abrirán;
pero aquéllas, cuajadas de rocío,
cuyas gotas mirábamos temblar
y caer, como lágrimas del día... 15
ésas... ¡no volverán!
Volverán del amor en tus oídos
las palabras ardientes a sonar;
tu corazón, de su profundo sueño
tal vez despertará; 20
pero mudo y absorto y de rodillas,
como se adora a Dios ante su altar,
como yo te he querido..., desengáñate:
¡así no te querrán!
EL FALLO POSITIVO
El fallo positivo anunció
que el virus que navega en el amor
avanza soltando velas aplastando las defensas por tus venas
me prohibiste toda pasión
sin dar ninguna clase de razón
porqué sabías que yo no haría caso alguno de la precaución
Pesando en la balanza del amor
la ciencia y la conciencia
fue tu condena un nudo de dolor
estúpida sentencia
Es que tú eres lo que más quiero
y sin ti la vida es un cero.
La ignorancia de los demás
vestida de puritana y de santa moral
hablaba de divino castigo
y la vergüenza al que dirán
te empujó hasta que colgabas al final
tu cuerpo de una cuerda en el desván
ahogando los sentimientos
y muchos momentos más de amar.
Pesando en la balanza del amor
la ciencia y la conciencia
fue tu condena un nudo de dolor
estúpida sentencia
Es que tu eres lo que más quiero
Y sin tí la vida es un cero.
Mecano
Cada dia en algun lloc surt el Tren de Mitjanit
Sau
PALABRAS PARA JULIA José Agustín Goytisolo
Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.
Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante un muro ciego.
Te sentirás acorralada
te sentiras perdida y sola
tal vez querrás no haber nacido.
Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en tí como ahora pienso.
Un hombre sólo una mujer
así tomados de uno en uno
son como polvo no son nada.
Pero cuando yo te hablo a tí
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otros hombres.
Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.
Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en tí como ahora pienso.
Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.
La vida es bella ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor tendrás amigos.
Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.
Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.
Y siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en tí como ahora pienso.
Si els anys viscuts t’aquieten el gest,
o llegint aquests mots sents una vaga
malenconia que no saps d’on ve,
tal volta ets en camí de fer de cada
silenci un arbre ple de melodies
i de cada neguit, una esperança.
Sigues tenaç, que la lluita és molt dura.
La pau no és un cop de vent sobtat,
sinó la pedra en la qual cada dia
cal esculpir l’esforç de conquerir-la.
Miquel Martí i Pol
Morir entre tus brazos.
Sueño con morir entre tus brazos,
pintar en cada estrella tu retrato,
decirle a Dios, que no hay mejor sueño
que vivir en tu corazón y en tu silencio.
Quiero morir en un ocaso,
cargado de amor, repleto de payasos.
Abandonar mi vida entre tus manos,
escuchando una canción, de Silvio o del Nano.
Quiero morir entre tus brazos
para sentir el perfume, natural y valiente,
que emana de la olvidada simiente.
Quiero morir entre tus brazos,
para reír en el último instante
y sentir cómo hemos vencido
a la temible y oscura muerte.
Quiero llevarme en mis retinas
la imagen de tu belleza,
encontrarte en un horizonte nuevo
y escuchar, sin cansancios,
tu voz en el eterno universo.
Quiero vivir ese último momento
como el primero de todo lo sentido,
ver en tus ojos el vasto infinito
y divisar en ellos el paraíso prometido.
Quiero irme de este mundo,
buscando el comienzo de otro encuentro.
Esperar que el camino se haga vida,
encontrar tu huella y mi presencia,
en el Alfa y el Omega
en la siembra y en la esencia.
Héctor Hugo Lattuada.
Nocturno
Deja ese sueño.
Envuélvete
desnuda y blanca, en tu sábana.
Te esperan en el jardín
tras las tapias.
Tus padres mueren, dormidos.
Deja ese sueño.
Anda.
Tras las tapias,
te esperan con un cuchillo.
Vuelve de prisa a tu casa.
Deja ese sueño.
Anda.
En la alcoba de tus padres
entra desnuda, en silencio.
Corre de prisa a las tapias.
Deja ese sueño.
Sáltalas.
Vente.
¿Qué rubí hierve en tus manos
y quema, negro, tu sábana?
Deja ese sueño.
Anda.
... Duérmete
Rafael Alberti
MAGO DE OZ – EL HOMBRE DE LA MANCHA
El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha es una obra atemporal y si no has sacado conclusiones y no has aprendido nada es que estás muerto.
Si crees que todo cuanto has escuchado
No tiene contigo nada que ver,
Estás amigo equivocado, párate a ver, párate a ver.
Todos soñamos con ser
Un caballero y tener
Algo por lo que luchar
Y un amor que defender
Si tienes un ideal, un principio
Defiéndelo y aférrate a él,
Alguien escribió que la vida es sueño,
Y los sueños, sueños son.
Sé rebelde cómo el mar
Y sé noble porque al final
De ésta vida llevarás
Tu libertad.
No importa cuán loco te crean todos
Manténte firme, manténte en pie,
Buscar tu sitio,
Encontrarte a ti mismo
Es tu misión, es la razón.
Grítale al cielo que no
Quieres ser sólo uno más
Ancha es Castilla y el sol
Tu caminar guiará.
Que trata del diálogo que establecen Sancho y Don Quijote
después de la famosa aventura de los molinos.
Don Quijote confunde unos molinos con unos gigantes.
Sancho le recrimina por su alucinación y Don Quijote le explica
que él no ve con los ojos, sino con el corazón y la imaginación.
Si acaso tu no ves
Mas allá de tu nariz
Y no oyes a una flor reír
Si no puedes hablar
Sin tener que oír tu voz
Utilizando el corazón
Amigo Sancho escúchame,
No todo tiene aquí un porqué
Un camino lo hacen los pies
Hay un mundo por descubrir
Y una vida que arrancar de arrancar
De brazos del guión final
A veces siento al despertar
Que el sueño es la realidad
Bebe, danza, sueña
Siente que el viento
Ha sido echo para ti
Vive, escucha y habla
Usando para ello el corazón
Siente que la lluvia
Besa tu cara
Cuando haces el amor
Grita con el alma
Grita tan alto
Que de tu vida, tu seas
Amigo el único actor
Sí acaso tu opinión
Cabe en un sí o un no
Y no sabes rectificar
Si puedes definir el odio o el amor
Amigo que desilusión
No todo es blanco,
O negro: es gris
Todo depende del matiz,
Busca y aprende a distinguir
La luna puede calentar
Y el sol tus noches acunar
Los arboles mueren de pie.
He visto un manantial llorar
Al ver sus aguas ir al mar
WITH OR WITHOUT YOU (U2)
See the stone set in your eyes
See the thorn twist in your side
I wait for you
Sleight of hand and twist of fate
On a bed of nails she makes me wait
And I wait without you
With or without you
With or without you
Through the storm we reach the shore
You give it all but I want more
And I’m waiting for you
With or without you
With or without you
I can’t live
With or without you
And you give yourself away
And you give yourself away
And you give
And you give
And you give yourself away
My hands are tied
My body bruised, she’s got me with
Nothing to win and
Nothing left to lose
And you give yourself away
And you give yourself away
And you give
And you give
And you give yourself away
With or without you
With or without you
I can’t live
With or without you
With or without you
With or without you
I can’t live
With or without you
With or without you
PALABRAS PARA JULIA
(José Agustín Goytisolo)
Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.
Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante un muro ciego.
Te sentirás acorralada
te sentiras perdida y sola
tal vez querrás no haber nacido.
Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en tí como ahora pienso.
Un hombre sólo una mujer
así tomados de uno en uno
son como polvo no son nada.
Pero cuando yo te hablo a tí
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otros hombres.
Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.
Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en tí como ahora pienso.
Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.
La vida es bella ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor tendrás amigos.
Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.
Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.
Y siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en tí como ahora pienso.
(José Agustín Goytisolo)
Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.
Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante un muro ciego.
Te sentirás acorralada
te sentiras perdida y sola
tal vez querrás no haber nacido.
Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en tí como ahora pienso.
Un hombre sólo una mujer
así tomados de uno en uno
son como polvo no son nada.
Pero cuando yo te hablo a tí
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otros hombres.
Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.
Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en tí como ahora pienso.
Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.
La vida es bella ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor tendrás amigos.
Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.
Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.
Y siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en tí como ahora pienso.
HAMLET William Shakespeare
Ser o no ser: ésta es la cuestión: si es más noble sufrir en el ánimo los tiros y flechazos de la insultante Fortuna, o alzarse en armas contra un mar de agitaciones, y, enfrentándose con ellas, acabarlas: acabamos el sufrimiento del corazón y los mil golpes naturales que son herencia de la carne. Ésa en una consumación piadosamente deseable: morir, dormir; dormir, quizá soñar: sí, ahí está el tropiezo, pues tiene que preocuparnos qué sueños podrán llegar en ese sueño de muerte, cuando nos hayamos desenredado de este embrollo mortal. Ésa es la consideración que da tan larga vida a la calamidad: pues ¿quién soportaría los latigazos y los insultos del tiempo, el agravio del opresor, la burla del orgulloso, los espasmos del amor despreciado, la tardanza de la justícia, la insolencia de los que mandan, y las patadas que recibe de los indignos el mérito paciente, si él mismo pudiera extender su documento liberatorio con un simple puñal? ¿Quién aguantaría cargas, gruñendo y sudando bajo una vida fatigosa, si no temiera algo después de la muerte, el país sin descubrir, de cuyos confines no vuelve ningún viajero, que desconcierta la voluntad, y nos hace soportar los males que tenemos mejor que volar a otros de que no sabemos? Así, la conciencia nos hace cobardes a todos, y el colorido natural de la resolución queda debilitado por la pálida cobertura de la preocupación, y las empresas de gran profundidad y empuje desvían sus corrientes con esta consideración y pierden el nombre de accción... !Cállate ahora! ¿La hermosa Ofelia? Ninfa, que en tus oraciones sean recordados todos mis pecados.
CANTARES Antonio Machado
Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.
Nunca persequí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.
Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse...
Nunca perseguí la gloria.
Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...
Hace algún tiempo en ese lugar
donde hoy los bosques se visten de espinos
se oyó la voz de un poeta gritar
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."
Golpe a golpe, verso a verso...
Murió el poeta lejos del hogar.
Le cubre el polvo de un país vecino.
Al alejarse le vieron llorar.
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."
Golpe a golpe, verso a verso...
Cuando el jilguero no puede cantar.
Cuando el poeta es un peregrino,
cuando de nada nos sirve rezar.
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."
Golpe a golpe, verso a verso.
VIATGE A ÍTACA (LLUÍS LLACH)
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.
II
Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
III
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
MOONLIGHT SHADOW (MIKE OLDFIELD)
The last that ever she saw him
Carried away by a moonlight shadow
He passed on worried and warning
Carried away by a moonlight shadow.
Lost in a river last saturday night
Far away on the other side.
He was caught in the middle of a desperate fight
And she couldn’t find how to push through
The trees that whisper in the evening
Carried away by a moonlight shadow
Sing a song of sorrow and grieving
Carried away by a moonlight shadow
All she saw was a silhouette of a gun
Far away on the other side.
He was shot six times by a man on the run
And she couldn’t find how to push through
I stay
I pray
I see you in heaven far away
I stay
I pray
I see you in heaven far away
Four am in the morning
Carried away by a moonlight shadow
I watched your vision forming
Carried away by a moonlight shadow
Star was light in a silvery night
Far away on the other side
Will you come to talk to me this night
But she couldn’t find how to push through
I stay
I pray
I see you in heaven far away
I stay
I pray
I see you in heaven far away
Far away on the other side.
Caught in the middle of a hundred and five
The night was heavy but the air was alive
She couldn’t find how to push through
Carried away by a moonlight shadow
Carried away by a moonlight shadow
Far away on the other side.
SOBREVIVIRÉ (MÓNICA NARANJO)
Tengo el ansia de la juventud
tengo miedo, lo mismo que tú
y cada amanecer me derrumbo al ver
la puta realidad.
No hay en el mundo, no
nadie más frágil que yo.
Pelo acrílico, cuero y tacón
maquillaje hasta en el corazón
y al anochecer vuelve a florecer
lúbrica la ciudad.
No hay en el mundo, no
nadie más dura que yo.
Ah, ah, ah, ah!
Debo sobrevivir, mintiéndome.
Taciturna me hundí en aquel bar,
donde un ángel me dijo al entrar:
"Ven y elévate como el humo azul,
no sufras más amor"
Y desgarrándome
algo en mi vida cambió.
Sobreviviré,
buscaré un hogar
entre los escombros de mi soledad.
Paraíso extraño,
donde no estás tú,
Y aunque duela quiero libertad
aunque me haga daño.
Ah, ah, ah, ah!
Debo sobrevivir, mintiéndome.
Taciturna me hundí en aquel bar,
donde un ángel me dijo al entrar:
"Ven y elévate como el humo azul,
no sufras más amor"
Y desgarrándome
algo en mi vida cambió.
Sobreviviré,
buscaré un hogar
Entre los escombros de mi soledad.
Paraíso extraño,
donde no estás tú,
Y aunque duela quiero libertad
aunque me haga daño...
CHIQUITITA (ABBA)
chiquitita tell me whats wrong
you're enchained by your own sorrow
in your eyes there is no hope for tomorrow
how I hate to see you like this
there is no way you can deny it
I can see that you're oh so sad so quiet
Chiquitita tell me the truth
I'm a shoulder you can cry on
your best friend I'm the one you must rely on
you were always sure of yourself
now I see you've broken a feather
I hope we can patch it up together
Chiquitita you and I know
how the heartaches come and they go and the scars they're leaving
you'll be dancing once again and the pain will end
you will have no time for grieving
Chiquitita you and I cry
but the sun is still in the sky and shining above you
let me hear you sing once more like you did before
sing a new song Chiquitita
try once morre like you did before
sing a new song Chiqiuitita
so the walls came tumbling down
and you love's a blown out candle
all is gone and it seems too hard to handle
Chiquitita tell the truth
there is no way you can deny it
I see that you're oh so sad so quiet
Chiquitita you and I know .......
CHIQUITITA (ABBA – ESPAÑOL)
Chiquitita dime por qué
tu dolor hoy te encadena
en tus ojos hay
una sombra de gran pena.
No quisiera verte asi
aunque quieras disimularlo
si es que tan triste estas
para que quieres callarlo?
Chiquitita dimelo tu
en mi hombro aqui llorando
cuenta conmigo ya
para asi seguir andando.
Tan segura te conoci
y ahora tu ala quebrada
dejamela arreglar
yo la quiero ver curada.
Chiquitita sabes muy bien
que las penas vienen y van y desaparecen
otra vez vas a bailar,y seras feliz
como flores que florecen.
Chiquitita no hay que llorar
las estrellas brillan por ti allá en lo alto
quiero verte sonreir,para compartir
tu alegria chiquitita.
Otra vez quiero compartir
tu alegria chiquitita.
Chiquitita dime por qué
tu dolor hoy te encadena
en tus ojos hay
una sombra de gran pena,
no quisiera verte asi
aunque quieras disimularlo
si es que tan triste estas
para que quieres callarlo?
Chiquitita sabes muy bien
que las penas vienen y van y desaparecen
otra vez vas a bailar,y seras feliz
como flores que florecen.
Chiquitita no hay que llorar
las estrellas brillan por ti allá en lo alto
quiero verte sonreir,para compartir
tu alegria chiquitita.
Otra vez quiero compartir
tu alegria chiquitita.
Otra vez quiero compartir
tu alegria chiquitita.
LA CANCIÓN DESESPERADA Pablo Neruda
La canción desesperada
Emerge tu recuerdo de la noche en que estoy.
El río anuda al mar su lamento obstinado.
Abandonado como los muelles en el alba.
Es la hora de partir, oh abandonado!
Sobre mi corazón llueven frías corolas.
Oh sentina de escombros, feroz cueva de náufragos!
En ti se acumularon las guerras y los vuelos.
De ti alzaron las alas los pájaros del canto.
Todo te lo tragaste, como la lejanía.
Como el mar, como el tiempo. Todo en ti fue naufragio!
Era la alegre hora del asalto y el beso.
La hora del estupor que ardía como un faro.
Ansiedad de piloto, furia de buzo ciego,
turbia embriaguez de amor, todo en ti fue naufragio!
En la infancia de niebla mi alma alada y herida.
Descubridor perdido, todo en ti fue naufragio!
Te ceñiste al dolor, te agarraste al deseo.
Te tumbó la tristeza, todo en ti fue naufragio!
Hice retroceder la muralla de sombra,
anduve más allá del deseo y del acto.
Oh carne, carne mía, mujer que amé y perdí,
a ti en esta hora húmeda, evoco y hago canto.
Como un vaso albergaste la infinita ternura,
y el infinito olvido te trizó como a un vaso.
Era la negra, negra soledad de las islas,
y allí, mujer de amor, me acogieron tus brazos.
Era la sed y el hambre, y tú fuiste la fruta.
Era el duelo y las ruinas, y tú fuiste el milagro.
Ah mujer, no sé cómo pudiste contenerme
en la tierra de tu alma, y en la cruz de tus brazos!
Mi deseo de ti fue el más terrible y corto,
el más revuelto y ebrio, el más tirante y ávido.
Cementerio de besos, aún hay fuego en tus tumbas,
aún los racimos arden picoteados de pájaros.
Oh la boca mordida, oh los besados miembros,
oh los hambrientos dientes, oh los cuerpos trenzados.
Oh la cópula loca de esperanza y esfuerzo
en que nos anudamos y nos desesperamos.
Y la ternura, leve como el agua y la harina.
Y la palabra apenas comenzada en los labios.
Ese fue mi destino y en él viajó mi anhelo,
y en él cayó mi anhelo, todo en ti fue naufragio!
Oh, sentina de escombros, en ti todo caía,
qué dolor no exprimiste, qué olas no te ahogaron!
De tumbo en tumbo aún llameaste y cantaste.
De pie como un marino en la proa de un barco.
Aún floreciste en cantos, aún rompiste en corrientes.
Oh sentina de escombros, pozo abierto y amargo.
Pálido buzo ciego, desventurado hondero,
descubridor perdido, todo en ti fue naufragio!
Es la hora de partir, la dura y fría hora
que la noche sujeta a todo horario.
El cinturón ruidoso del mar ciñe la costa.
Surgen frías estrellas, emigran negros pájaros.
Abandonado como los muelles en el alba.
Sólo la sombra trémula se retuerce en mis manos.
Ah más allá de todo. Ah más allá de todo.
Es la hora de partir. Oh abandonado!
CONSIDERO VALOR
CONSIDERO VALOR , de Erri de Luca
Considero valor cada forma de vida, la nieve, la fresa, la mosca.
Considero valor el reino mineral, el conjunto de las estrellas.
Considero valor el vino junto a la pasta, una sonrisa involuntaria, el cansancio que no niegan dos viejos que se gustan.
Considero valor lo que mañana no valdrá nada y lo que hoy ya vale poco.
Considero valor todas las heridas.
Considero valor ahorrar agua, reparar zapatos, callar a tiempo, socorrer a gritos, pedir permiso antes de sentarse, probar gratitud sin recordar bien el porqué.
Considero valor poder saber donde está el norte en una habitación y el nombre del viento que seca la ropa.
Considero valor el viaje del vagabundo, lo clausura del monje, la paciencia del condenado sea cual sea su culpa.
Considero valor emplear el verbo amar y la hipótesis que un creador existe.
Muchos de estos valores no los he conocido.
CONSIDERO VALORE
"Considero Valore" de Erri de Luca.
Considero valore ogni forma di vita, la neve, la fragola, la mosca.
Considero valore il regno minerale, l'assemblea delle stelle.
Considero valore il vino finché dura un pasto, un sorriso involontario, la stanchezza di chi non si è risparmiato, due vecchi che si amano.
Considero valore quello che domani non varrà più niente e quello che oggi vale ancora poco.
Considero valore tutte le ferite.
Considero valore risparmiare acqua, riparare un paio di scarpe, tacere in tempo, accorrere a un grido, chiedere permesso prima di sedersi, provare gratitudine senza ricordarsi di che.
Considero valore sapere in una stanza dov'è il nord, qual è il nome del vento che sta asciugando il bucato.
Considero valore il viaggio del vagabondo, la clausura della monaca, la pazienza del condannato, qualunque colpa sia.
Considero valore l'uso del verbo amare e l'ipotesi che esista un creatore..
Molti di questi valori non ho conosciuto.
Bertolt Brecht
A los hombres futuros
Vosotros, que surgiréis del marasmo en el que nosotros nos hemos hundido, cuando habléis de vuestras debilidades, pensad también en los tiempos sombríos de los que os habéis escapado. Cambiábamos de país como de zapatos a través de las guerras de clases, y nos desesperábamos donde sólo había injusticia y nadie se alzaba contra ella. Y sin embargo, sabíamos que también el odio contra la bajeza desfigura la cara. También la ira contra la injusticia pone ronca la voz. Desgraciadamente, nosotros, que queríamos preparar el camino para la amabilidad no pudimos ser amables. Pero vosotros, cuando lleguen los tiempos en que el hombre sea amigo del hombre, pensad en nosotros con indulgencia.
Considero valore ogni forma di vita, la neve, la fragola, la mosca.
Considero valore il regno minerale, l'assemblea delle stelle.
Considero valore il vino finché dura un pasto, un sorriso involontario, la stanchezza di chi non si è risparmiato, due vecchi che si amano.
Considero valore quello che domani non varrà più niente e quello che oggi vale ancora poco.
Considero valore tutte le ferite.
Considero valore risparmiare acqua, riparare un paio di scarpe, tacere in tempo, accorrere a un grido, chiedere permesso prima di sedersi, provare gratitudine senza ricordarsi di che.
Considero valore sapere in una stanza dov'è il nord, qual è il nome del vento che sta asciugando il bucato.
Considero valore il viaggio del vagabondo, la clausura della monaca, la pazienza del condannato, qualunque colpa sia.
Considero valore l'uso del verbo amare e l'ipotesi che esista un creatore..
Molti di questi valori non ho conosciuto.
Bertolt Brecht
A los hombres futuros
Vosotros, que surgiréis del marasmo en el que nosotros nos hemos hundido, cuando habléis de vuestras debilidades, pensad también en los tiempos sombríos de los que os habéis escapado. Cambiábamos de país como de zapatos a través de las guerras de clases, y nos desesperábamos donde sólo había injusticia y nadie se alzaba contra ella. Y sin embargo, sabíamos que también el odio contra la bajeza desfigura la cara. También la ira contra la injusticia pone ronca la voz. Desgraciadamente, nosotros, que queríamos preparar el camino para la amabilidad no pudimos ser amables. Pero vosotros, cuando lleguen los tiempos en que el hombre sea amigo del hombre, pensad en nosotros con indulgencia.
domingo, 5 de julio de 2009
CITES IMPRESCINDIBLES
"Siempre hay que seguir, aunque solo sea por curiosidad"
Martin (H)
"La resta és silenci"
Hamlet
"El corazón, si pudiera pensar, se pararía"
Fernando Pessoa
"La verdad es como una manta que nos deja los piés fríos"
El club de los poetas muertos
"El amor nace de nada y muere de todo"
Jean Baptiste Alphonse Karr
"Per oblidar una vida, un home necessita, com a mínim, una altra vida"
Joseph Brodsky
"La muerte es un sufrimiento intelectual"
Carlos Cano
"La suerte no es casualidad"
Contradiction
"Los corazones están hechos para romperse"
Óscar Wilde
"No em separa dels animals la raó sinó l'esperança"
David Escamilla
"No hay mejor predicador que la hormiga, que no dice nada"
Benjamin Franklin
"Estos son mis principios. Si a usted no le gustan, tengo otros."
Groucho Marx
"En una discusión, lo difícil no es defender nuestra opinión, sino conocerla"
André Maurois
"A partir de cierto punto no hay retorno. Ese es el punto que hay que alcanzar"
Franz Kafka
"La civilización no suprime la barbarie; la perfecciona"
Voltaire
"Sólo podemos sufrir placer"
Totó
"La naturaleza nos ha dado dos oídos y una sola boca para recordarnos que vale más escuchar que hablar."
Zenón de Elea
"Te puedes levantar un día y juntar un quiero con un puedo"
ONCE
"Es muy difícil decir si el hombre nace malo o si se vuelve así enseguida"
Henry Becque
"Un hombre que pretende verlo todo con claridad antes de decidir nunca decide"
Henry-Fréderic Amiel
"La democracia es el proceso que garantiza que no seamos gobernados mejor de lo que nos merecemos"
George Bernard Shaw
"De todos los animales de la creación, el hombre es el único que bebe sin tener sed, come sin tener hambre y habla sin tener nada que decir"
John Steinbeck
"Las huellas dejadas sobre el campo de la concienca no cambian nunca"
"La verdadera amistad es como la fosforecencia, resplandece mejor cuando todo ha oscurecido".
-MA II, D-
"Una palabra mal colocada estropea el más bello pensamiento"
Voltaire
"Si podéis curar, curad; si no podéis curar, calmad; si no podéis calmar, consolad"
Augusto Murray
"Quien me insulta siempre, no me ofende jamás"
Víctor Hugo
"Reíd, y el mundo reirá con vosotros; llorad y lloraréis solos."
Etla Wheeler Wilcox
"El hombre que tiene miedo sin peligro, inventa el peligro para justificar su miedo"
Alain Émile Chartier
"Amo a la humanidad, lo que me revienta es la gente"
Susanita - Quino
"Como no sabían que era imposible, lo hicieron"
Anónimo
"Hay dos maneras de conseguir la felicidad. Uno hacerse el idiota, otra serlo"
Enrique Jardiel Poncela
"Yo no sé si Dios existe, pero si existe, sé que no le va a molestar mi duda"
Mario Benedetti
"Debemos obrar como hombres de pensamiento; debemos pensar como hombres de acción"
Henry Bergson
"Si no existerias, te inventaría"
Luis Miguel
"El futuro no es ya lo que solía ser"
Arthur C. Clarcke
"La tontería es infinitamente más fascinante que la inteligencia. La inteligencia tiene sus límites, la tontería no"
Claude Chabrol
"No se debe usar el desprecio sino con gran economía, debido al gran número de necesitados"
François Chatevbriand
"Bendito sea el hombre que no teniendo nada que decir, se abstiene de demostrárnoslo con sus palabras"
Thomas S. Eliot
"La vergüenza de confesar el primer error hace cometer muchos otros"
Jean de la Fontaine
"No os toméis la vida demasiado en serio; de todas formas no saldréis vivos de ésta"
Bernard De Le Bovier Fontemelle
"Lo que consideramos como justicia es a menudo una injusticia cometida en favor nuestro"
Paul E. Revillère
"El ser humano ha aprendido a dominar la naturaleza mucho antes de haber aprendido a dominarse a sí mismo"
Albert Schweitzer
"Nadie necesita tanto una sonrisa como aquél a quien no le queda ninguna que dar"
Anónimo
"Una emoción puede cambiar la percepción del mundo"
Laura Esquivel
"Ell vingué al món fa mil nou-cents vuitanta anys i escaig. No crec que torni"
Josep Miquel Servià
"Las citas son una manera de repetir erróneamente las palabras de otro"
Ambrose Bierce
"Bienaventurados los que no tienen nada que decir, y que resisten la tentación de decirlo"
James R. Loonell
"La vida es lo que va sucediendo mientras tu te empeñas en hacer otros planes"
John Lennon
"Hay personas que empiezan a hablar un momento antes de haber pensado"
Jean de la Bruyère
"La muerte es una vida vivida. La vida es una muerte que viene"
Jorge Luis Borges
"La vida es agradable. La muerte, tranquila. Lo molesto es la transición"
Isaac Asimov
"Lo menos frecuente en este mundo es vivir. La mayoría de la gente existe, eso es todo"
Óscar Wilde
"El que nada cambia nada hace, nada tiene y nada es"
ABC
"Hay quien ha venido al mundo para enamorarse de una sola mujer y, consecuentemente no es probable que tropiece con ella"
José Orega y Gasset
"Quan les idees són justes, l'elaboració no té cap importància"
Ludwig Van Beethoven
"El clavo que sobresale siempre recibe un martillazo"
Proverbio chino
"¿Hay que encontrar la luz o hay que perder el miedo a la oscuridad?"
Pedro Molina
"Más se unen los hombres para compartir un mismo odio que un mismo amor"
Jacinto Benavente
"La diferencia entre una democracia y una dictadura consiste en que en una democracia puedes votar antes de obedecer las órdenes"
Charles Bukowsky
"Es mejor estas callado y parecer tonto que hablar y despejar las dudas definitivamente"
Groucho Marx
"Nacemos llorando, vivimos quejándonos y morimos desilusionados"
Ghomas Frauller
"Tiene ingenio el hombre que dice aquello que nosostros habríamos dicho si se nos hubiera ocurrido antes"
Cristóbal Zaragoza
"La inteligencia es la facultad con cuya ayuda comprendemos finalmente que todo es incomprensible"
Maurice Maeterlinck
"Muchas personas se pierden las pequeñas alegrías mientras aguardan la gran felicidad"
Pearl S. Buck
"Si siempre haces lo que siempre has hecho nunca llegarás más lejos de donde siempre has llegado".
Anónimo
"La mayoría de las personas gastan más tiempo y energías en hablar de los problemas que en afrontarlos"
Henry Ford
"Amigos son aquellos extraños seres que nos preguntan cómo estamos y se esperan a oír la contestación"
Ed Cunningham
"Un hombre feliz es aquel qu, durante el día por su trabajo, y de noche por su cansancio, no tiene tiempo de pensar en sus cosas"
Gary Cooper
"¿Me preguntas por qué compro arroz y flores? Compro arroz para vivir y flores para tener algo por lo que vivir"
Confucio
"Cree en aquellos que buscan la verdad, duda de los que la han encontrado"
André Gide
"Todo ya se ha dicho una vez, pero como nadie escucha hay que decirlo de nuevo"
André Gide
"Habla poquísimo de tí, poco de los otros, mucho de las cosas"
Paolo Mantegazza
"En tu lucha contra el resto del mundo te aconsejo que te pongas del lado del resto del mundo"
Franz Kafka
"Luchemos por cosas lo bastante grandes para que nos importen, y lo suficiente pequeñas para poder ganarlas."
Jonathan Kozo
"Cuanto más se conoce a los hombres, más se admira a los perros"
Joussenel
"La melancolía es el placer de estar triste"
Víctor Hugo
"Lo que me preocupa no es que me hayas mentido, sino que, de ahora en adelante, ya no podré creer en tí"
Friedrich W. Nietzche
"Yo no cito a los demás más que para expresar mejor mi pensamiento"
Charles L. De Montesquieu
"La muerte es el remedio de todos los males; pero no debemos echar mano de éste hasta última hora"
Moliére
"No hace falta que tu sientas ni pienses como yo, pues para eso precisamente estoy yo"
Pedro Molina
"He hecho esta carta más larga de lo usual porqué no tengo tiempo para hacer una más corta"
Blaise Pascal
"He pasado una noche estupenda. Pero no ha sido esta"
Groucho Marx
"Hay quien tiene el deseo de amar, pero no la capacidad de amar"
Giovanni Papini
"Seis mil millones de personas son tantas que no son nadie"
Joan Barril
"Bebeo para hacer interesantes a las demás personas"
Groucho Marx
"Cuanto mayor es la isla del conocimiento, más largo es el asombro y la curiosidad"
Ralph W. Sockman
"Los hombres vulgares han inventado la vida en sociedad porqué les es más fácil soportar a los demás que soportarse a sí mismos"
Hartura Schopenhauer
Martin (H)
"La resta és silenci"
Hamlet
"El corazón, si pudiera pensar, se pararía"
Fernando Pessoa
"La verdad es como una manta que nos deja los piés fríos"
El club de los poetas muertos
"El amor nace de nada y muere de todo"
Jean Baptiste Alphonse Karr
"Per oblidar una vida, un home necessita, com a mínim, una altra vida"
Joseph Brodsky
"La muerte es un sufrimiento intelectual"
Carlos Cano
"La suerte no es casualidad"
Contradiction
"Los corazones están hechos para romperse"
Óscar Wilde
"No em separa dels animals la raó sinó l'esperança"
David Escamilla
"No hay mejor predicador que la hormiga, que no dice nada"
Benjamin Franklin
"Estos son mis principios. Si a usted no le gustan, tengo otros."
Groucho Marx
"En una discusión, lo difícil no es defender nuestra opinión, sino conocerla"
André Maurois
"A partir de cierto punto no hay retorno. Ese es el punto que hay que alcanzar"
Franz Kafka
"La civilización no suprime la barbarie; la perfecciona"
Voltaire
"Sólo podemos sufrir placer"
Totó
"La naturaleza nos ha dado dos oídos y una sola boca para recordarnos que vale más escuchar que hablar."
Zenón de Elea
"Te puedes levantar un día y juntar un quiero con un puedo"
ONCE
"Es muy difícil decir si el hombre nace malo o si se vuelve así enseguida"
Henry Becque
"Un hombre que pretende verlo todo con claridad antes de decidir nunca decide"
Henry-Fréderic Amiel
"La democracia es el proceso que garantiza que no seamos gobernados mejor de lo que nos merecemos"
George Bernard Shaw
"De todos los animales de la creación, el hombre es el único que bebe sin tener sed, come sin tener hambre y habla sin tener nada que decir"
John Steinbeck
"Las huellas dejadas sobre el campo de la concienca no cambian nunca"
"La verdadera amistad es como la fosforecencia, resplandece mejor cuando todo ha oscurecido".
-MA II, D-
"Una palabra mal colocada estropea el más bello pensamiento"
Voltaire
"Si podéis curar, curad; si no podéis curar, calmad; si no podéis calmar, consolad"
Augusto Murray
"Quien me insulta siempre, no me ofende jamás"
Víctor Hugo
"Reíd, y el mundo reirá con vosotros; llorad y lloraréis solos."
Etla Wheeler Wilcox
"El hombre que tiene miedo sin peligro, inventa el peligro para justificar su miedo"
Alain Émile Chartier
"Amo a la humanidad, lo que me revienta es la gente"
Susanita - Quino
"Como no sabían que era imposible, lo hicieron"
Anónimo
"Hay dos maneras de conseguir la felicidad. Uno hacerse el idiota, otra serlo"
Enrique Jardiel Poncela
"Yo no sé si Dios existe, pero si existe, sé que no le va a molestar mi duda"
Mario Benedetti
"Debemos obrar como hombres de pensamiento; debemos pensar como hombres de acción"
Henry Bergson
"Si no existerias, te inventaría"
Luis Miguel
"El futuro no es ya lo que solía ser"
Arthur C. Clarcke
"La tontería es infinitamente más fascinante que la inteligencia. La inteligencia tiene sus límites, la tontería no"
Claude Chabrol
"No se debe usar el desprecio sino con gran economía, debido al gran número de necesitados"
François Chatevbriand
"Bendito sea el hombre que no teniendo nada que decir, se abstiene de demostrárnoslo con sus palabras"
Thomas S. Eliot
"La vergüenza de confesar el primer error hace cometer muchos otros"
Jean de la Fontaine
"No os toméis la vida demasiado en serio; de todas formas no saldréis vivos de ésta"
Bernard De Le Bovier Fontemelle
"Lo que consideramos como justicia es a menudo una injusticia cometida en favor nuestro"
Paul E. Revillère
"El ser humano ha aprendido a dominar la naturaleza mucho antes de haber aprendido a dominarse a sí mismo"
Albert Schweitzer
"Nadie necesita tanto una sonrisa como aquél a quien no le queda ninguna que dar"
Anónimo
"Una emoción puede cambiar la percepción del mundo"
Laura Esquivel
"Ell vingué al món fa mil nou-cents vuitanta anys i escaig. No crec que torni"
Josep Miquel Servià
"Las citas son una manera de repetir erróneamente las palabras de otro"
Ambrose Bierce
"Bienaventurados los que no tienen nada que decir, y que resisten la tentación de decirlo"
James R. Loonell
"La vida es lo que va sucediendo mientras tu te empeñas en hacer otros planes"
John Lennon
"Hay personas que empiezan a hablar un momento antes de haber pensado"
Jean de la Bruyère
"La muerte es una vida vivida. La vida es una muerte que viene"
Jorge Luis Borges
"La vida es agradable. La muerte, tranquila. Lo molesto es la transición"
Isaac Asimov
"Lo menos frecuente en este mundo es vivir. La mayoría de la gente existe, eso es todo"
Óscar Wilde
"El que nada cambia nada hace, nada tiene y nada es"
ABC
"Hay quien ha venido al mundo para enamorarse de una sola mujer y, consecuentemente no es probable que tropiece con ella"
José Orega y Gasset
"Quan les idees són justes, l'elaboració no té cap importància"
Ludwig Van Beethoven
"El clavo que sobresale siempre recibe un martillazo"
Proverbio chino
"¿Hay que encontrar la luz o hay que perder el miedo a la oscuridad?"
Pedro Molina
"Más se unen los hombres para compartir un mismo odio que un mismo amor"
Jacinto Benavente
"La diferencia entre una democracia y una dictadura consiste en que en una democracia puedes votar antes de obedecer las órdenes"
Charles Bukowsky
"Es mejor estas callado y parecer tonto que hablar y despejar las dudas definitivamente"
Groucho Marx
"Nacemos llorando, vivimos quejándonos y morimos desilusionados"
Ghomas Frauller
"Tiene ingenio el hombre que dice aquello que nosostros habríamos dicho si se nos hubiera ocurrido antes"
Cristóbal Zaragoza
"La inteligencia es la facultad con cuya ayuda comprendemos finalmente que todo es incomprensible"
Maurice Maeterlinck
"Muchas personas se pierden las pequeñas alegrías mientras aguardan la gran felicidad"
Pearl S. Buck
"Si siempre haces lo que siempre has hecho nunca llegarás más lejos de donde siempre has llegado".
Anónimo
"La mayoría de las personas gastan más tiempo y energías en hablar de los problemas que en afrontarlos"
Henry Ford
"Amigos son aquellos extraños seres que nos preguntan cómo estamos y se esperan a oír la contestación"
Ed Cunningham
"Un hombre feliz es aquel qu, durante el día por su trabajo, y de noche por su cansancio, no tiene tiempo de pensar en sus cosas"
Gary Cooper
"¿Me preguntas por qué compro arroz y flores? Compro arroz para vivir y flores para tener algo por lo que vivir"
Confucio
"Cree en aquellos que buscan la verdad, duda de los que la han encontrado"
André Gide
"Todo ya se ha dicho una vez, pero como nadie escucha hay que decirlo de nuevo"
André Gide
"Habla poquísimo de tí, poco de los otros, mucho de las cosas"
Paolo Mantegazza
"En tu lucha contra el resto del mundo te aconsejo que te pongas del lado del resto del mundo"
Franz Kafka
"Luchemos por cosas lo bastante grandes para que nos importen, y lo suficiente pequeñas para poder ganarlas."
Jonathan Kozo
"Cuanto más se conoce a los hombres, más se admira a los perros"
Joussenel
"La melancolía es el placer de estar triste"
Víctor Hugo
"Lo que me preocupa no es que me hayas mentido, sino que, de ahora en adelante, ya no podré creer en tí"
Friedrich W. Nietzche
"Yo no cito a los demás más que para expresar mejor mi pensamiento"
Charles L. De Montesquieu
"La muerte es el remedio de todos los males; pero no debemos echar mano de éste hasta última hora"
Moliére
"No hace falta que tu sientas ni pienses como yo, pues para eso precisamente estoy yo"
Pedro Molina
"He hecho esta carta más larga de lo usual porqué no tengo tiempo para hacer una más corta"
Blaise Pascal
"He pasado una noche estupenda. Pero no ha sido esta"
Groucho Marx
"Hay quien tiene el deseo de amar, pero no la capacidad de amar"
Giovanni Papini
"Seis mil millones de personas son tantas que no son nadie"
Joan Barril
"Bebeo para hacer interesantes a las demás personas"
Groucho Marx
"Cuanto mayor es la isla del conocimiento, más largo es el asombro y la curiosidad"
Ralph W. Sockman
"Los hombres vulgares han inventado la vida en sociedad porqué les es más fácil soportar a los demás que soportarse a sí mismos"
Hartura Schopenhauer
LLIBRES IMPRESCINDIBLES
Pablo Tusset. Lo mejor que le puede pasar a un cruasán.Editorial Punto de Lectura. Madrid: 2001. 471 pàgines
Thomas Mann. La muerte en Venecia. Editorial pocket edhasa. Barcelona: 1978. 185 pàgines.
Astrid Lindgren. Pippi Calzaslargas. Círculo de Lectores. Barcelona: 1945. 349 pàgines.
George Orwell. 1984. Editorial BBVA Selección Contemporáneos. La Vanguardia. Barcelona: 2003. 299 pàgines.
Raimon Panikkar. Invitació a la saviesa. Editorial Proa La Mirada. Barcelona: 1997. 196 pàgines.
Sergi Pàmies. L'últim llibre de Sergi Pàmies. Editorial Quadrens Crema. Barcelona: 2000. 146 pàgines.
Sebastià Sorribas. Festival al barri d'en Pitus. Els grumets de la Galera. Barcelona: 1969. 140 pàgines.
Sebastià Sorribas. Viatge al país dels lacets. Els grumets de la galera. Barcelona: 1969. 146 pàgines.
Franz Kafka. Carta al padre. Biblioteca Edaf. Madrid: 1985. 90 pàgines.
Zlata Filipovíc. El diari de Zlata. Editorial Columna Jove. Barcelona: 1993. 198 pàgines.
Séneca. Sobre la felicidad. Sobre la brevedad de la vida. Biblioteca Edaf. Madrid: 1997. 197 pàgines.
Humberto Eco. En què creuen els qui no creuen. Editorial Empúries. Barcelona: 1996. 165 pàgines.
Sebastià Sorribas. El zoo d'en Pitus. Editorial Els grumets de la galera. Barcelona: 1966. 124 pàgines.
Mercè Rodoreda. La plaça del Diamant. Club Editor Jove. Barcelona: 1996. 235 pàgines.
Rabindranath Tagore. Obra selecta. Editorial Club de butxaca/38. Barcelona: 1986. 245 pàgines.
Josep Maria Benet i Jornet. Testament. Edicions 62. Barcelona: 1996. 77 pàgines.
Isabel-Clara Simó. La salvatge. Editorial Columna. Barcelona: 1994. 219 pàgines.
Lucía Etxebarría. Beatriz y los cuerpos celestes. Editorial destino libro. Barcelona: 2000. 319 pàgines.
William Shakespeare. Hamblet. Editorial Planeta. Barcelona: 1999. 192 pàgines.
Marguerite Yourcenar. Memorias de Adriano. Editorial pocket edhasa. Barcelona: 1974. 367 pàgines.
Lucía Etxebarría. Nosotras que no somos como las demás. Ediciones Destino. Barcelona: 1999. 396 pàgines.
Friedrich Nietzche. Así hablaba Zaratustra. Biblioteca Edad. Madrid: 1985. 331 pàgines.
Roald Dhal. Historias extraordinarias. Editorial Compactos Anagrama. Barcelona: 1990. 206 pàgines.
Antonio Gala. La pasión turca. Editorial Planeta De Agostini. Barcelona: 1993. 346 pàgines.
Mitch Albom. Els dimarts amb Morrie. Editorial Empúries Narrativa. Barcelona: 1997. 177 pàgines.
Susanna Tamaro. Vés on et porti el cor. Editorial Seix Barral. BArcelona: 1995. 190 pàgines.
Quim Monzó. L'illa de Maians. Quaderns Crema. Barcelona: 1985. 149 pàgines.
Maruja Torres. Mentre vivim. Edicions Columna. Barcelona: 2000. 286 pàgines.
Esperanza Yllán. La revolució francesa. Editorial Anaya. Biblioteca Básica de Historia - Monografías-. Madrid: 1989. 93 pàgines.
Víctor Català. Solitud. Edicions la Magrana. Col·lecció l'esparver llegir. Barcelona: 1996. 294 pàgines.
Friedrich Nietzche. El anticristo. Cómo se filosofa a martillazos. Biblioteca Edaf. Madrid: 1985. 218 pàgines.
Fernando Savater. El valor de educar. Editorial Ariel. Barcelona: 2000. 222 pàgines.
Anthony Masters i Michael Hardwick. Tenko. Editorial Planeta. Barcelona: 1981. 403 pàgines.
Dan Brown. El código da vinci. Editorial Umbriel. Barcelona: 2003. 557 pàgines.
Walt Whitman. Canto de mí mismo. Biblioteca Edaf. Madrid: 1984. 184 pàgines.
Carme Riera. La meitat de l'ànima. Editorial Proa. Barcelona: 2004. 234 pàgines.
Tracy Chevalier. La noia de la perla. Editorial La Magrana. Barcelona: 2001. 284 pàgines.
Quim Monzó. El millor dels móns. Editorial Quaderns Crema. Barcelona: 2001. 283 pàgines.
Isabel-Clara Simó. Dones. Editorial Columna. Barcelona: 1997. 179 pàgines.
Jorge Wagensberg. Si la Natura és la resposta, ¿quina era la pregunta? Tusquets Editors. Col·lecció L'Ull de Vidre. Barcelona: 2002. 127 pàgines.
Lluís-Anton Baulenas. Amor d'idiota. Editorial El Balancí. Edicions 62. Barcelona: 2003. 267 pàgines.
Manuel De Pedrolo. Mecanoscrit del segon origen. Edicions 62. Barcelona: 1974. 173 pàgines.
Miguel Delibes. La sombra del ciprés es alargada. Editorial destino. Colección destino libro. Barcelona: 1948. 307 pàgines.
Fausto Manara. Elogi de la timidesa. Edicions La Campana. Barcelona: 1997. 251 pàgines.
Anke de Vries. El carrer de casa. Editorial Els grumets de mar enllà. Barcelona: 1983. 136 pàgines.
Dan Brown. Ángeles y demonios. Editorial Umbriel. Barcelona: 2000. 606 pàgines.
Michael Ende. La historia interminable. Editorial Punto de Lectura. Madrid: 1979. 459 pàgines.
Piers Paul Read. !Viven! La tragedia de los andes. Editorial Noguer. Barcelona: 1977. 368 pàgines.
Mercè Rodoreda. Mirall Trencat. Club Editor Jove. Barcelona: 1997. 276 pàgines.
Maria Mercè Roca. Delictes d'amor. Editorial Planeta. Barcelona: 2000. 195 pàgines.
Gustavo Adolfo Bécquer. Rimas y Leyendas. Biblioteca Austral. Barcelona: 1997. 332 pàgines.
Juan Ramón Jiménez. Antología poética. Planeta. Autores Hispánicos. Barcelona: 1988. 641 pàgines.
Miquel Martí i Pol. Un hivern plàcid. Edicions 62. Barcelona: 1994. 68 pàgines.
Isabel Allende. Paula. Círculo de Lectores. Barcelona: 1994. 383 pàgines.
Bret Easton Ellis. American Psycho. Editorial Punto de Lectura. Madrid: 2001. 561 pàgines.
Gabriel García Márquez. Vivir para contarla. Editorial De Bolsillo. Barcelona: 2002. 527 pàgines.
Anna Frank. Diario. Ediciones G.P. Barcelona: 1974. 317 pàgines.
Antonio Gala. Poemas de amor. Editorial Planeta De Agostini. Biblioteca Antonio Gala. Barcelona: 1997. 340 pàgines.
Robin S. Wagner. Sara T. Retrato de una joven alcohólica. Editorial Nueva Fontana. Barcelona: 1975. 171 pàgines.
Francisco De Quevedo. Poesía original completa. Editorial Planeta. Barcelona: 1996. 1279 pàgines.
Michael Moore. Estúpids homes blancs. Editorial Empúries Narrativa. Barcelona: 2003. 301 pàgines.
Antonio Gala. El corazón tardío. Editorial Planeta Espasa. Barcelona: 1998. 228 pàgines.
Ángela Vallvey. Los estados carenciales. Editorial Destino. Colección Áncora y Delfín. Barcelona: 2002. 363 pàgines.
Patrick Süskind. El perfum. Editorial Seix Barral. Barcelona: 1985. 223 pàgines.
Pere Calders. Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes. Edicions 62. Sèrie El Cangur Plus. Barcelona: 1997. 155 pàgines.
Benito Pérez Galdós. Tormento. Alianza Editorial. Madrid: 1968. 253 pàgines.
Camilo José Cela. La familia de Pascual Duarte. Destino libro Editorial. Barcelona: 1942. 165 pàgines.
Ken Follet. Els pilars de la Terra. Edicions 62. Barcelona: 2002. 1274 pàgines.
Ken Follet. Un món sense fi. Edicions 62. Barcelona: 2007. 1258 pàgines.
Philippe Delerm. El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs. eE butxaca. Barcelona: 1997. 75 pàgines.
Jerome David Salinger. El vigilant en el camp de sègol.
Aldous Huxley. Un mundo feliz. Editorial Plaza&Janés. Colección Ave Fénix. Barcelona: 1998. 255 pàgines.
Salvador Espriu. Cementiri de Sinera / Les hores. Edicions 62. Sèrie El Cangur Plus. Barcelona: 1996. 89 pàgines.
Lucía Etxebarría. Amor, curiosidad, prozac y dudas. Editorial Plaza&Janés. Colecció Ave Fénix. Barcelona: 1998. 315 pàgines.
CANÇONS IMPRESCINDIBLES
With or Without you (U2)
Pongamos que hablo de Madrid (Joaquín Sabina)
Tubular Bells (Mike Oldfield)
Moonlight shadows (Mike Oldfield)
Simfonía nº 9 (Ludwig Van Beethoven)
El himno de la alegría (Miguel Ríos)
Tren de mitjanit (Sau)
El gallo Eduardo Montenegro (Albert Pla)
The Best (Tina Turner)
Islands (Mike Oldfield)
Dancing with tears in my eyes (Ultravox)
Picha Corta (La Mancha)
Bohemian Rapsody (Queen)
Romeo and Juliet (Dire Straits)
Sultans of swing (Dire Straits)
When the streets have no name (U2)
20 de Abril (Celtas Cortos)
Losing my religion (R.E.M.)
The final countdown (Europe)
Life is life (Europe)
Salve Rociera (Rocío Jurado)
Como una ola (Rocío Jurado)
Vivir así es morir de amor (Camilo Sexto)
Holiday (Bee Gees)
Tragedy (Bee Gees)
Jealous Guy (John Lennon)
The sounds of silence (Simon & Garfunkel)
Let it be (The Beatles)
One, deux, trois (Gigi d'Agostino)
Ave Maria (Gigi d'Agostino)
Super (Gigi d'Agostino. feat. Albertino)
Restaurant xinès (Sau)
Si un dia he de tornar (Sau)
Perestroika (Sau)
La nana de l'Antonio (Albert Pla)
El hombre del piano (Ana Belén)
Toda la noche en la calle (Amaral)
Siete mares (Nuria Fergó)
Daddy Cool (Boney M)
Love is in The Air (Boney M)
El gallinero (Ramirez)
Flying on the wings of love
More Than This (Roxy music)
San Francisco (Village People)
Chiquitita (ABBA)
Fernando (ABBA)
Waterloo (ABBA)
I believe in Angels (ABBA)
Mamma Mia (ABBA)
American Pie (Don Mac Clean)
Please, don't go
Betty Davis Eyes (Kim Carnes)
Tómame o déjame (Mocedades)
Anduriña (Juan Pardo)
Caballo de Batalla (Juan Pardo)
Viva la vida (Coldplay)
¿Quién coño me ha robado el mes de abril? (Joaquín Sabina)
Viatge a Ítaca (Lluís Llach)
Si em dius adéu (Lluís Llach)
Eres Tú (Mocedades)
Always (Bon Jovi)
Un beso y una flor (Nino Bravo)
América, América (Nino Bravo)
Delilah (Tom JOnes)
She's a Lady
La canción del pirata (Tierra Santa)
Si tú eres mi hombre (Jennifer Rush)
Llença't (Lax'n Busto)
L'Empordà (Sopa de Cabra)
L'univers és una festa (Antonia Font)
Opá, yo voy asé un corral
Yo soy aquél (Raphael)
El tamborilero (Raphael)
Siete vidas (Antonio Flores)
No dudaría (Antonio Flores)
Cuéntame (Fórmula V)
Cantares (Joan Manuel Serrat)
19 días y 500 noches (Joaquín Sabina)
Porqué este mundo no lo entiendo (Amaral)
La Playa (La Oreja de Van Gogh)
Moriria por vos (Amaral)
Sin tí no soy nada (Amaral)
El legat del pastor (Albert Pla)
Veintegenarios (Albert Pla)
L'home que ens roba les novies (Albert Pla)
Now forget (Noa)
Walking on the wild side (Lou Reed)
Perfect Day (Lou Reed)
Hansel y Gretel (Joan Miquel Oliver)
Go West (Pet Shop Boys)
Lola la loca (Albert Pla)
Ho sento molt (Albert Pla)
Papa, jo vull ser torero (Albert Pla)
La fuerza del destino (Mecano)
Un año más(Mecano)
Mujer contra mujer (Mecano)
Me cuesta tanto olvidarte (Mecano)
Get it up (Sensity World)
One (U2)
Thomas Mann. La muerte en Venecia. Editorial pocket edhasa. Barcelona: 1978. 185 pàgines.
Astrid Lindgren. Pippi Calzaslargas. Círculo de Lectores. Barcelona: 1945. 349 pàgines.
George Orwell. 1984. Editorial BBVA Selección Contemporáneos. La Vanguardia. Barcelona: 2003. 299 pàgines.
Raimon Panikkar. Invitació a la saviesa. Editorial Proa La Mirada. Barcelona: 1997. 196 pàgines.
Sergi Pàmies. L'últim llibre de Sergi Pàmies. Editorial Quadrens Crema. Barcelona: 2000. 146 pàgines.
Sebastià Sorribas. Festival al barri d'en Pitus. Els grumets de la Galera. Barcelona: 1969. 140 pàgines.
Sebastià Sorribas. Viatge al país dels lacets. Els grumets de la galera. Barcelona: 1969. 146 pàgines.
Franz Kafka. Carta al padre. Biblioteca Edaf. Madrid: 1985. 90 pàgines.
Zlata Filipovíc. El diari de Zlata. Editorial Columna Jove. Barcelona: 1993. 198 pàgines.
Séneca. Sobre la felicidad. Sobre la brevedad de la vida. Biblioteca Edaf. Madrid: 1997. 197 pàgines.
Humberto Eco. En què creuen els qui no creuen. Editorial Empúries. Barcelona: 1996. 165 pàgines.
Sebastià Sorribas. El zoo d'en Pitus. Editorial Els grumets de la galera. Barcelona: 1966. 124 pàgines.
Mercè Rodoreda. La plaça del Diamant. Club Editor Jove. Barcelona: 1996. 235 pàgines.
Rabindranath Tagore. Obra selecta. Editorial Club de butxaca/38. Barcelona: 1986. 245 pàgines.
Josep Maria Benet i Jornet. Testament. Edicions 62. Barcelona: 1996. 77 pàgines.
Isabel-Clara Simó. La salvatge. Editorial Columna. Barcelona: 1994. 219 pàgines.
Lucía Etxebarría. Beatriz y los cuerpos celestes. Editorial destino libro. Barcelona: 2000. 319 pàgines.
William Shakespeare. Hamblet. Editorial Planeta. Barcelona: 1999. 192 pàgines.
Marguerite Yourcenar. Memorias de Adriano. Editorial pocket edhasa. Barcelona: 1974. 367 pàgines.
Lucía Etxebarría. Nosotras que no somos como las demás. Ediciones Destino. Barcelona: 1999. 396 pàgines.
Friedrich Nietzche. Así hablaba Zaratustra. Biblioteca Edad. Madrid: 1985. 331 pàgines.
Roald Dhal. Historias extraordinarias. Editorial Compactos Anagrama. Barcelona: 1990. 206 pàgines.
Antonio Gala. La pasión turca. Editorial Planeta De Agostini. Barcelona: 1993. 346 pàgines.
Mitch Albom. Els dimarts amb Morrie. Editorial Empúries Narrativa. Barcelona: 1997. 177 pàgines.
Susanna Tamaro. Vés on et porti el cor. Editorial Seix Barral. BArcelona: 1995. 190 pàgines.
Quim Monzó. L'illa de Maians. Quaderns Crema. Barcelona: 1985. 149 pàgines.
Maruja Torres. Mentre vivim. Edicions Columna. Barcelona: 2000. 286 pàgines.
Esperanza Yllán. La revolució francesa. Editorial Anaya. Biblioteca Básica de Historia - Monografías-. Madrid: 1989. 93 pàgines.
Víctor Català. Solitud. Edicions la Magrana. Col·lecció l'esparver llegir. Barcelona: 1996. 294 pàgines.
Friedrich Nietzche. El anticristo. Cómo se filosofa a martillazos. Biblioteca Edaf. Madrid: 1985. 218 pàgines.
Fernando Savater. El valor de educar. Editorial Ariel. Barcelona: 2000. 222 pàgines.
Anthony Masters i Michael Hardwick. Tenko. Editorial Planeta. Barcelona: 1981. 403 pàgines.
Dan Brown. El código da vinci. Editorial Umbriel. Barcelona: 2003. 557 pàgines.
Walt Whitman. Canto de mí mismo. Biblioteca Edaf. Madrid: 1984. 184 pàgines.
Carme Riera. La meitat de l'ànima. Editorial Proa. Barcelona: 2004. 234 pàgines.
Tracy Chevalier. La noia de la perla. Editorial La Magrana. Barcelona: 2001. 284 pàgines.
Quim Monzó. El millor dels móns. Editorial Quaderns Crema. Barcelona: 2001. 283 pàgines.
Isabel-Clara Simó. Dones. Editorial Columna. Barcelona: 1997. 179 pàgines.
Jorge Wagensberg. Si la Natura és la resposta, ¿quina era la pregunta? Tusquets Editors. Col·lecció L'Ull de Vidre. Barcelona: 2002. 127 pàgines.
Lluís-Anton Baulenas. Amor d'idiota. Editorial El Balancí. Edicions 62. Barcelona: 2003. 267 pàgines.
Manuel De Pedrolo. Mecanoscrit del segon origen. Edicions 62. Barcelona: 1974. 173 pàgines.
Miguel Delibes. La sombra del ciprés es alargada. Editorial destino. Colección destino libro. Barcelona: 1948. 307 pàgines.
Fausto Manara. Elogi de la timidesa. Edicions La Campana. Barcelona: 1997. 251 pàgines.
Anke de Vries. El carrer de casa. Editorial Els grumets de mar enllà. Barcelona: 1983. 136 pàgines.
Dan Brown. Ángeles y demonios. Editorial Umbriel. Barcelona: 2000. 606 pàgines.
Michael Ende. La historia interminable. Editorial Punto de Lectura. Madrid: 1979. 459 pàgines.
Piers Paul Read. !Viven! La tragedia de los andes. Editorial Noguer. Barcelona: 1977. 368 pàgines.
Mercè Rodoreda. Mirall Trencat. Club Editor Jove. Barcelona: 1997. 276 pàgines.
Maria Mercè Roca. Delictes d'amor. Editorial Planeta. Barcelona: 2000. 195 pàgines.
Gustavo Adolfo Bécquer. Rimas y Leyendas. Biblioteca Austral. Barcelona: 1997. 332 pàgines.
Juan Ramón Jiménez. Antología poética. Planeta. Autores Hispánicos. Barcelona: 1988. 641 pàgines.
Miquel Martí i Pol. Un hivern plàcid. Edicions 62. Barcelona: 1994. 68 pàgines.
Isabel Allende. Paula. Círculo de Lectores. Barcelona: 1994. 383 pàgines.
Bret Easton Ellis. American Psycho. Editorial Punto de Lectura. Madrid: 2001. 561 pàgines.
Gabriel García Márquez. Vivir para contarla. Editorial De Bolsillo. Barcelona: 2002. 527 pàgines.
Anna Frank. Diario. Ediciones G.P. Barcelona: 1974. 317 pàgines.
Antonio Gala. Poemas de amor. Editorial Planeta De Agostini. Biblioteca Antonio Gala. Barcelona: 1997. 340 pàgines.
Robin S. Wagner. Sara T. Retrato de una joven alcohólica. Editorial Nueva Fontana. Barcelona: 1975. 171 pàgines.
Francisco De Quevedo. Poesía original completa. Editorial Planeta. Barcelona: 1996. 1279 pàgines.
Michael Moore. Estúpids homes blancs. Editorial Empúries Narrativa. Barcelona: 2003. 301 pàgines.
Antonio Gala. El corazón tardío. Editorial Planeta Espasa. Barcelona: 1998. 228 pàgines.
Ángela Vallvey. Los estados carenciales. Editorial Destino. Colección Áncora y Delfín. Barcelona: 2002. 363 pàgines.
Patrick Süskind. El perfum. Editorial Seix Barral. Barcelona: 1985. 223 pàgines.
Pere Calders. Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes. Edicions 62. Sèrie El Cangur Plus. Barcelona: 1997. 155 pàgines.
Benito Pérez Galdós. Tormento. Alianza Editorial. Madrid: 1968. 253 pàgines.
Camilo José Cela. La familia de Pascual Duarte. Destino libro Editorial. Barcelona: 1942. 165 pàgines.
Ken Follet. Els pilars de la Terra. Edicions 62. Barcelona: 2002. 1274 pàgines.
Ken Follet. Un món sense fi. Edicions 62. Barcelona: 2007. 1258 pàgines.
Philippe Delerm. El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs. eE butxaca. Barcelona: 1997. 75 pàgines.
Jerome David Salinger. El vigilant en el camp de sègol.
Aldous Huxley. Un mundo feliz. Editorial Plaza&Janés. Colección Ave Fénix. Barcelona: 1998. 255 pàgines.
Salvador Espriu. Cementiri de Sinera / Les hores. Edicions 62. Sèrie El Cangur Plus. Barcelona: 1996. 89 pàgines.
Lucía Etxebarría. Amor, curiosidad, prozac y dudas. Editorial Plaza&Janés. Colecció Ave Fénix. Barcelona: 1998. 315 pàgines.
CANÇONS IMPRESCINDIBLES
With or Without you (U2)
Pongamos que hablo de Madrid (Joaquín Sabina)
Tubular Bells (Mike Oldfield)
Moonlight shadows (Mike Oldfield)
Simfonía nº 9 (Ludwig Van Beethoven)
El himno de la alegría (Miguel Ríos)
Tren de mitjanit (Sau)
El gallo Eduardo Montenegro (Albert Pla)
The Best (Tina Turner)
Islands (Mike Oldfield)
Dancing with tears in my eyes (Ultravox)
Picha Corta (La Mancha)
Bohemian Rapsody (Queen)
Romeo and Juliet (Dire Straits)
Sultans of swing (Dire Straits)
When the streets have no name (U2)
20 de Abril (Celtas Cortos)
Losing my religion (R.E.M.)
The final countdown (Europe)
Life is life (Europe)
Salve Rociera (Rocío Jurado)
Como una ola (Rocío Jurado)
Vivir así es morir de amor (Camilo Sexto)
Holiday (Bee Gees)
Tragedy (Bee Gees)
Jealous Guy (John Lennon)
The sounds of silence (Simon & Garfunkel)
Let it be (The Beatles)
One, deux, trois (Gigi d'Agostino)
Ave Maria (Gigi d'Agostino)
Super (Gigi d'Agostino. feat. Albertino)
Restaurant xinès (Sau)
Si un dia he de tornar (Sau)
Perestroika (Sau)
La nana de l'Antonio (Albert Pla)
El hombre del piano (Ana Belén)
Toda la noche en la calle (Amaral)
Siete mares (Nuria Fergó)
Daddy Cool (Boney M)
Love is in The Air (Boney M)
El gallinero (Ramirez)
Flying on the wings of love
More Than This (Roxy music)
San Francisco (Village People)
Chiquitita (ABBA)
Fernando (ABBA)
Waterloo (ABBA)
I believe in Angels (ABBA)
Mamma Mia (ABBA)
American Pie (Don Mac Clean)
Please, don't go
Betty Davis Eyes (Kim Carnes)
Tómame o déjame (Mocedades)
Anduriña (Juan Pardo)
Caballo de Batalla (Juan Pardo)
Viva la vida (Coldplay)
¿Quién coño me ha robado el mes de abril? (Joaquín Sabina)
Viatge a Ítaca (Lluís Llach)
Si em dius adéu (Lluís Llach)
Eres Tú (Mocedades)
Always (Bon Jovi)
Un beso y una flor (Nino Bravo)
América, América (Nino Bravo)
Delilah (Tom JOnes)
She's a Lady
La canción del pirata (Tierra Santa)
Si tú eres mi hombre (Jennifer Rush)
Llença't (Lax'n Busto)
L'Empordà (Sopa de Cabra)
L'univers és una festa (Antonia Font)
Opá, yo voy asé un corral
Yo soy aquél (Raphael)
El tamborilero (Raphael)
Siete vidas (Antonio Flores)
No dudaría (Antonio Flores)
Cuéntame (Fórmula V)
Cantares (Joan Manuel Serrat)
19 días y 500 noches (Joaquín Sabina)
Porqué este mundo no lo entiendo (Amaral)
La Playa (La Oreja de Van Gogh)
Moriria por vos (Amaral)
Sin tí no soy nada (Amaral)
El legat del pastor (Albert Pla)
Veintegenarios (Albert Pla)
L'home que ens roba les novies (Albert Pla)
Now forget (Noa)
Walking on the wild side (Lou Reed)
Perfect Day (Lou Reed)
Hansel y Gretel (Joan Miquel Oliver)
Go West (Pet Shop Boys)
Lola la loca (Albert Pla)
Ho sento molt (Albert Pla)
Papa, jo vull ser torero (Albert Pla)
La fuerza del destino (Mecano)
Un año más(Mecano)
Mujer contra mujer (Mecano)
Me cuesta tanto olvidarte (Mecano)
Get it up (Sensity World)
One (U2)
sábado, 4 de julio de 2009
Vivir es caminar breve jornada
y muerte viva es, Lico, nuestra vida,
ayer al frágil cuerpo amanecida,
cada instante en el cuerpo sepultada.
Nada que, siendo, es poco, y será nada
en poco tiempo que ambiciosa olvida;
pues de la vanidad mal persuadida
anhela duración, tierra animada.
Llevada de engañoso pensamiento
y de esperanza burladora y ciega
tropezará en el mismo monumento.
Como el que divertido el mar navega
y sin moverse vuela con el viento
y antes que piense en acercarse llega.
D. Francisco de Quevedo.
y muerte viva es, Lico, nuestra vida,
ayer al frágil cuerpo amanecida,
cada instante en el cuerpo sepultada.
Nada que, siendo, es poco, y será nada
en poco tiempo que ambiciosa olvida;
pues de la vanidad mal persuadida
anhela duración, tierra animada.
Llevada de engañoso pensamiento
y de esperanza burladora y ciega
tropezará en el mismo monumento.
Como el que divertido el mar navega
y sin moverse vuela con el viento
y antes que piense en acercarse llega.
D. Francisco de Quevedo.
Nacía gris, la luna, y Beethoven lloraba,
DESNUDOS
( Adioses. Ausencia. Regreso )
Nacía, gris, la luna, y Beethoven lloraba,
bajo la mano blanca, en el piano de ella...
En la estancia sin luz, ella, mientras tocaba,
morena de la luna, era tres veces bella.
Teníamos los dos desangradas las flores
del corazón, y acaso llorábamos sin vernos...
Cada nota encendía una herida de amores...
-El dulce piano intentaba comprendernos.-
Por el balcón abierto a brumas estrelladas,
venía un viento triste de mundos invisibles...
Ella me preguntaba de cosas ignoradas
y yo le respondía de cosas imposibles...
NO CAL ANAR DROGAT
No cal anar drogat per constatar que vivim en un món de merda, ple de caca fins al capdamunt. No cal esnifar-se per adonar-se de l’enorme despropòsit en què ens hem anat convertint de mica en mica. Voldria tornar a l’essència última que ens fa ésser.
Hi hauria d’haver quelcom més que això. More than this. És inconcebible que això hagi estat tot. Podríem agafar la vida i equiparar-lo perfectament amb un enorme absurd. No cal ser pas massa intel•ligent per adonar-se que això és el què és, un gran i estúpid absurd. Un temps determinat en el que en el millor dels casos podries llegir i apendre tot el què puguis, no veig res millor a fer. Però la majoria d’hores són perdudes o empleades en el TRErball, que alhora esdevé obligaroi si vols aliment, llar i escalfor. Però l’ésser humà s’ha tornat completament boig en el seu afany consumista. Sembla que només vulgui comprar, innecessàriament moltes vegades, però comprar i tornar a comprar. Coses inútils que la mateixa societat ha fet esdevenir necessàries, quan de necessàries no tenen ni el nom. Però s’estil•la comprar, consumir, gastar. Si no ja no ets res. Qui pogués tornar a la puresa última del què som fets…
Això per no parlar de les grans desavinences entre rics i porbres, de l’enorme abisme entre polítics i poble. De la gana que assola països sencers, de la pobresa d’uns i la misèria d’altres. Dels nens maltractats, dels homes i les dones maltractats, de les xarxes de prostitució, a petita i a gran escala, de les guerres i de les bombes. En voleu més?
Si l’ésser humà tenint l’enorme poder i racionalitat ha arribat a tot això, potser hauria estat millor ésser necis com els gossos. Ens barallaríem uns amb altres per una mica de menjar, però no seríem capaços de fabricar bombes ni de tenir diners per fomentar desigualtats.
També és cert que hem creat bellesa, la racionalitat ens ha portat a la intel•ligència, i la intel•ligència a l’art i a la cultura. És cert que hem creat la música, hem sabut conjugar instruments per crear harmonia, hem creat cançons boniques i melodies inolbidables. És cert que hem estat capaços d’aixecar grans edificis i estàtues, que hem pintat quadres que són una meravella.
Hem escrit realitats i fantasies, creant els móns imaginaris més fantàstics. Hem sabut recopil•lar els fets i circumstàncies de la nostra història i hem parlat en vers, tot fent poesia. És cert. Grans inventors i científics han sabut entendre’ns una mic amés, posant les bases del coneixement, sempre tant inabastable.
Potser aquests coses i d’altres ens salven, però no deixen de ser fetes dins l’enorme absurd del què us parlava al principi.
JUST EL QUE NECESSITAVA
La vida, altre cop, t’ho torna a dir. Gats a Roma, pintors a París. Castella-la Manxa, tan vasta, tan plana. Tan enormement increïble. Tanta extensió buida, tan probra i tan meravellosament rica. Vista enllà. Fotografies en una caixa, records al cap. Un poble al sud d’Extremadura, una calor seca. Uns carrers empedrats, dos nens menjant gelat. Un recer de melancolia barata.Tot un recer de records bonics s’han quedat en aquell racó de món. Sevilla, Huelva. Las Hurdes. Un poble perdut enmig de muntanyes. Ja no en queda res. Els dies d’aquell estiu s’han quedat allà. El què hi vam viure també.
Un dia a dia, amb la seva quotidianitat i la seva rutina també barata. Els somnis que no van arribar a ser-ho. Els projectes que es van quedar en aquell trosset de pis, per sempre. És el millor, et deies amb la boca petita. Continuar no tenia sentit. La racionalitat no hi entén de menyspreu ni de sarcasmes. La racionalitat vol desprendre’s de sentiments que no serveixen perquè couen dins. No en tenies ganes, però vas haver de tornar-te freda. No en tenies ganes, però vas haver d’empassar l’orgull i les llàgrimes, i continuar amb la vida. Atronadors, els retalls d’uns anys amb bons i mals moments, van decidir cloure’s en un racó d’aquell espai compartit. Recuperar velles energies i amistats. Recuperar les nits de festa fins a la matinada. Desfeta per l’absurditat que no ho era tant, vas desar allò que els ulls no volien veure. Per fi, la bena que oprimia els sentis va caure i vas comprendre que calia posar un punt i final als dies de color groc. Vas repintar-te de nou, tancant les ganes de melancolia que no volien ajudar-te. Vas cremar l’absència i de la soledat en vas fer fortalesa. Recuperar les energies gastades, renovar les ganes de somriure a cada moment. Altre cop, la lluna t’ho digué plorant: aquest racó ja és mort, ara és del temps per sempre, i per tant balla i canta, i no et deturis mai. La molla de la nina de la caixeta de música va rebotar enlaire a l’obrir-se. Començà a dansar la música, autòmata, els braços cap amunt. Just el que necessitava.
Anna Preseguer Llorens
Febrer 2008-02-05
ABSÈNCIA
L'abscència te la vas teixint tu cada dia. És quelcom que t'embolcalla d'una manera estranya. No la vols, però la tens instal•lada dins teu. L'abscència és molt dura, perquè negar-ho. L'absència és a cada paraula que dius i ningú contesta, l'absència és dins el llit, l'absència és sopar sola. L'absència és un cap de setmana sense veure ningú, l'absència és trobar a faltar i és record. L'absència es va teixint de mica en mica, i l'has d'anar omplint amb coses, com bonament pots. Amb un gat, amb la família, amb les amigues, amb els amics, amb algun rollo d’algú a qui encara estimes, i de qui sempre has estat enamorada. L'absència la resols escrivint, llegint, mirant programes de televisió que més o menys t'agraden. L'absència la resols netejant, anant a comprar, fent les tasques del dia a dia. Anant a treballar, estant amb gent. L'absència, com diu la cançó de la Rosa, és llarga i dura. Fa mal. L'absència hi és cada dia, a cada instant, a cada moment. L'absència és duríssima. La tens dintre un capvespre de diumenge ple de melancolia i records que burxen insistents, la tens amb tu quan et lleves un matí de diumenge i ningú t'ha portat l'esmorzar. Ningú et diu bon dia. L'absència també et fa més forta a cada moment. Et curteix per dintre, et fa més dura. Aprens a estar sola, a no tenir ningú, a refer-te la vida. A trucar antics amics i amigues, a tornar a sortir amb ells. Vas a la discoteca i crides, i continues estant sola enmig de la multitud. Vas allà i et desfogues, quatre crits per tirar endavant. L'absència continua amb tu. No pots desprendre-te'n tan fàcilment. És una absència incisiva, present i dura. L'absència és quelcom que coneixes quan et quedes sol. Quan ja no tens res, quan ja no el tens. Quan ell marxa, quan travessa la porta i se'n va per sempre. Aleshores saps què és l'absència.
MOONLIGHT SHADOWS
(MIKE OLDFIELD)
Ens hem tornat a trobar, després de tants anys. Cançó inolbidable, notes de la meva infantesa, cançó de la meva vida. Sona amb força, aquest diumenge al matí, i dóna’m altra cop la il•lusió que necessito. A través teu, i que n’hi ha hagut de coses, des d’aquelles primeres tonades meravelloses, encara s’encenen les venes quan sones en algun racó de món. Avui, tants anys després... no deixis mai de sonar; no deixis mai de cantar, no deixis mai de moure’t ni de tocar aquestes notes tan inolvidables, aquests records tan purs de la infantesa més senzill, petita i meravellosa d ela meva vida; no deixis mai, no paris mai; retorna sempre. Retorna sempre, moonlight shadows, cançó de la meva vida, no paris mai de sonar; retorna el color als ulls aigualits; retorna les ganes de viure a aquells qui t’ho supliquem. Fes que pugui viure amb aquest amor; fés que pugui suportar-lo. Ja sé que és part de mi, fes que el pugui portar minímament bé. I no deixis mai de sonar, si us plau, no paris mai... cançó de la meva vida.
22/03/98 14:47’ Anna
"Tots els nens del meu carrer
volen jocs, volen somriures.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé.
Un company per fer tabola,
una casa i una escola.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé!"
Josep M. Espinàs
Hi hauria d’haver quelcom més que això. More than this. És inconcebible que això hagi estat tot. Podríem agafar la vida i equiparar-lo perfectament amb un enorme absurd. No cal ser pas massa intel•ligent per adonar-se que això és el què és, un gran i estúpid absurd. Un temps determinat en el que en el millor dels casos podries llegir i apendre tot el què puguis, no veig res millor a fer. Però la majoria d’hores són perdudes o empleades en el TRErball, que alhora esdevé obligaroi si vols aliment, llar i escalfor. Però l’ésser humà s’ha tornat completament boig en el seu afany consumista. Sembla que només vulgui comprar, innecessàriament moltes vegades, però comprar i tornar a comprar. Coses inútils que la mateixa societat ha fet esdevenir necessàries, quan de necessàries no tenen ni el nom. Però s’estil•la comprar, consumir, gastar. Si no ja no ets res. Qui pogués tornar a la puresa última del què som fets…
Això per no parlar de les grans desavinences entre rics i porbres, de l’enorme abisme entre polítics i poble. De la gana que assola països sencers, de la pobresa d’uns i la misèria d’altres. Dels nens maltractats, dels homes i les dones maltractats, de les xarxes de prostitució, a petita i a gran escala, de les guerres i de les bombes. En voleu més?
Si l’ésser humà tenint l’enorme poder i racionalitat ha arribat a tot això, potser hauria estat millor ésser necis com els gossos. Ens barallaríem uns amb altres per una mica de menjar, però no seríem capaços de fabricar bombes ni de tenir diners per fomentar desigualtats.
També és cert que hem creat bellesa, la racionalitat ens ha portat a la intel•ligència, i la intel•ligència a l’art i a la cultura. És cert que hem creat la música, hem sabut conjugar instruments per crear harmonia, hem creat cançons boniques i melodies inolbidables. És cert que hem estat capaços d’aixecar grans edificis i estàtues, que hem pintat quadres que són una meravella.
Hem escrit realitats i fantasies, creant els móns imaginaris més fantàstics. Hem sabut recopil•lar els fets i circumstàncies de la nostra història i hem parlat en vers, tot fent poesia. És cert. Grans inventors i científics han sabut entendre’ns una mic amés, posant les bases del coneixement, sempre tant inabastable.
Potser aquests coses i d’altres ens salven, però no deixen de ser fetes dins l’enorme absurd del què us parlava al principi.
JUST EL QUE NECESSITAVA
La vida, altre cop, t’ho torna a dir. Gats a Roma, pintors a París. Castella-la Manxa, tan vasta, tan plana. Tan enormement increïble. Tanta extensió buida, tan probra i tan meravellosament rica. Vista enllà. Fotografies en una caixa, records al cap. Un poble al sud d’Extremadura, una calor seca. Uns carrers empedrats, dos nens menjant gelat. Un recer de melancolia barata.Tot un recer de records bonics s’han quedat en aquell racó de món. Sevilla, Huelva. Las Hurdes. Un poble perdut enmig de muntanyes. Ja no en queda res. Els dies d’aquell estiu s’han quedat allà. El què hi vam viure també.
Un dia a dia, amb la seva quotidianitat i la seva rutina també barata. Els somnis que no van arribar a ser-ho. Els projectes que es van quedar en aquell trosset de pis, per sempre. És el millor, et deies amb la boca petita. Continuar no tenia sentit. La racionalitat no hi entén de menyspreu ni de sarcasmes. La racionalitat vol desprendre’s de sentiments que no serveixen perquè couen dins. No en tenies ganes, però vas haver de tornar-te freda. No en tenies ganes, però vas haver d’empassar l’orgull i les llàgrimes, i continuar amb la vida. Atronadors, els retalls d’uns anys amb bons i mals moments, van decidir cloure’s en un racó d’aquell espai compartit. Recuperar velles energies i amistats. Recuperar les nits de festa fins a la matinada. Desfeta per l’absurditat que no ho era tant, vas desar allò que els ulls no volien veure. Per fi, la bena que oprimia els sentis va caure i vas comprendre que calia posar un punt i final als dies de color groc. Vas repintar-te de nou, tancant les ganes de melancolia que no volien ajudar-te. Vas cremar l’absència i de la soledat en vas fer fortalesa. Recuperar les energies gastades, renovar les ganes de somriure a cada moment. Altre cop, la lluna t’ho digué plorant: aquest racó ja és mort, ara és del temps per sempre, i per tant balla i canta, i no et deturis mai. La molla de la nina de la caixeta de música va rebotar enlaire a l’obrir-se. Començà a dansar la música, autòmata, els braços cap amunt. Just el que necessitava.
Anna Preseguer Llorens
Febrer 2008-02-05
ABSÈNCIA
L'abscència te la vas teixint tu cada dia. És quelcom que t'embolcalla d'una manera estranya. No la vols, però la tens instal•lada dins teu. L'abscència és molt dura, perquè negar-ho. L'absència és a cada paraula que dius i ningú contesta, l'absència és dins el llit, l'absència és sopar sola. L'absència és un cap de setmana sense veure ningú, l'absència és trobar a faltar i és record. L'absència es va teixint de mica en mica, i l'has d'anar omplint amb coses, com bonament pots. Amb un gat, amb la família, amb les amigues, amb els amics, amb algun rollo d’algú a qui encara estimes, i de qui sempre has estat enamorada. L'absència la resols escrivint, llegint, mirant programes de televisió que més o menys t'agraden. L'absència la resols netejant, anant a comprar, fent les tasques del dia a dia. Anant a treballar, estant amb gent. L'absència, com diu la cançó de la Rosa, és llarga i dura. Fa mal. L'absència hi és cada dia, a cada instant, a cada moment. L'absència és duríssima. La tens dintre un capvespre de diumenge ple de melancolia i records que burxen insistents, la tens amb tu quan et lleves un matí de diumenge i ningú t'ha portat l'esmorzar. Ningú et diu bon dia. L'absència també et fa més forta a cada moment. Et curteix per dintre, et fa més dura. Aprens a estar sola, a no tenir ningú, a refer-te la vida. A trucar antics amics i amigues, a tornar a sortir amb ells. Vas a la discoteca i crides, i continues estant sola enmig de la multitud. Vas allà i et desfogues, quatre crits per tirar endavant. L'absència continua amb tu. No pots desprendre-te'n tan fàcilment. És una absència incisiva, present i dura. L'absència és quelcom que coneixes quan et quedes sol. Quan ja no tens res, quan ja no el tens. Quan ell marxa, quan travessa la porta i se'n va per sempre. Aleshores saps què és l'absència.
MOONLIGHT SHADOWS
(MIKE OLDFIELD)
Ens hem tornat a trobar, després de tants anys. Cançó inolbidable, notes de la meva infantesa, cançó de la meva vida. Sona amb força, aquest diumenge al matí, i dóna’m altra cop la il•lusió que necessito. A través teu, i que n’hi ha hagut de coses, des d’aquelles primeres tonades meravelloses, encara s’encenen les venes quan sones en algun racó de món. Avui, tants anys després... no deixis mai de sonar; no deixis mai de cantar, no deixis mai de moure’t ni de tocar aquestes notes tan inolvidables, aquests records tan purs de la infantesa més senzill, petita i meravellosa d ela meva vida; no deixis mai, no paris mai; retorna sempre. Retorna sempre, moonlight shadows, cançó de la meva vida, no paris mai de sonar; retorna el color als ulls aigualits; retorna les ganes de viure a aquells qui t’ho supliquem. Fes que pugui viure amb aquest amor; fés que pugui suportar-lo. Ja sé que és part de mi, fes que el pugui portar minímament bé. I no deixis mai de sonar, si us plau, no paris mai... cançó de la meva vida.
22/03/98 14:47’ Anna
"Tots els nens del meu carrer
volen jocs, volen somriures.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé.
Un company per fer tabola,
una casa i una escola.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé!"
Josep M. Espinàs
SUEÑO
De oro el laurel se hizó cuando pedí al cielo que trajera consigo los últimos suspiros de un sueño.
11/03/98 20:57’ Anna
11/03/98 20:57’ Anna
LUDWIG VAN BEETHOVEN
Sonó un fortísimo trueno cuando Beethoven yacía, al parecer inconsciente, en el lecho de muerte.En respuesta, se sentó de golpe, amenazó con el puño al cielo y se desplomó sin vida.
PETITA HISTÒRIA DEL MÓN
PETITA HISTÒRIA DEL MÓN
Una gran explosió. Partícules, energia, matèria. Condensació. Un camí totalment enigmàtic, costós i llarguíssim, per arribar al despropòsit més insignificant de tots en una immensitat vastíssima: el món.
Atzar, sort i una extranya loteria còsmica van unir-se per crear l’ésser viu. El primer, pur i solitari. Una concatenació de mutacions, servint-se de la genètica, la natura, els canvis i adaptacions van conformar la diversitat. Amb ella la complexitat, i d’aquesta sorgí, no espontàniament, la intel•ligència.
Una caixa negra en forma de sinapsis, neurones i conexions els va portar la raó. D’aquesta a la cultura, i de la cultura a la desraó. Amb la raó van poder escriure, compondre i crear. Però també van apendre a mentir, extorsionar i matar. La maleïda caixeta negra era font de culpa, orgull, amor, tristesa i dolor. Els feia sentir la ira, la desesperança, l’extàsi, l’humor, el pànic, la fúria, l’apatia, la timidesa, l’ansetat, el ridícul, l’amargura.
L’home tenia por i va crear la religió per consolar-se. Fabricà justificacoins sense raó per redimir-se. Es sentia culpable i el cel i l’infern dividiren metafòricament el món entre els innocents i els que no. Arbitrària classificació entre la bondat i la malícia, que tanmateix era ben real.
Li dóna una ment totalment incapaç de compendre el buit i el no-temps. Per molt intel•ligent i racional que l’home sigui, no entendrà mai què hi havia abans de la primera grna explosió, d’on va sortir la primera partícula. No pot concebre l’altra banda de l’univers perquè és el no res més absolut i el seu cervell – que sembla font de tot enteniment però resulta ser força limitat- no pot abastar semblant paradoxa i bestialitat.
La naturalesa, segurament molt més sàvia que el mateix home, va inforndre plaer a l’acte sexual per assegurar-se la reproducció i amb ella la continuació de l’espècie. Llàstima que obviés tan clarament que dotant-lo d’enteniment per poder-se curar, ajudar i sobreviure també creava mecanismes per usar la raó amb fins no tan bons.
La naturalesa, a més, dota l’home de dolor i alhora fabrica substàncies per pal•liar-lo. Li dóna saviesa perquè pugui trobar tals substàncies, o si més no fabricar-les.
L’home crea el diner i amb ell la maleïda divisió entre rics i pobres. Entre poderosos i els que sempre estaran per sota. L’home jerarquitza, en base al naixement, i posiciona classes socials, font de prejudicis i discriminacions. Trepitja per escalar posicions i és pres d’un estrany afany per dominar-ho tot.
Una gran explosió. Partícules, energia, matèria. Condensació. Un camí totalment enigmàtic, costós i llarguíssim, per arribar al despropòsit més insignificant de tots en una immensitat vastíssima: el món.
Atzar, sort i una extranya loteria còsmica van unir-se per crear l’ésser viu. El primer, pur i solitari. Una concatenació de mutacions, servint-se de la genètica, la natura, els canvis i adaptacions van conformar la diversitat. Amb ella la complexitat, i d’aquesta sorgí, no espontàniament, la intel•ligència.
Una caixa negra en forma de sinapsis, neurones i conexions els va portar la raó. D’aquesta a la cultura, i de la cultura a la desraó. Amb la raó van poder escriure, compondre i crear. Però també van apendre a mentir, extorsionar i matar. La maleïda caixeta negra era font de culpa, orgull, amor, tristesa i dolor. Els feia sentir la ira, la desesperança, l’extàsi, l’humor, el pànic, la fúria, l’apatia, la timidesa, l’ansetat, el ridícul, l’amargura.
L’home tenia por i va crear la religió per consolar-se. Fabricà justificacoins sense raó per redimir-se. Es sentia culpable i el cel i l’infern dividiren metafòricament el món entre els innocents i els que no. Arbitrària classificació entre la bondat i la malícia, que tanmateix era ben real.
Li dóna una ment totalment incapaç de compendre el buit i el no-temps. Per molt intel•ligent i racional que l’home sigui, no entendrà mai què hi havia abans de la primera grna explosió, d’on va sortir la primera partícula. No pot concebre l’altra banda de l’univers perquè és el no res més absolut i el seu cervell – que sembla font de tot enteniment però resulta ser força limitat- no pot abastar semblant paradoxa i bestialitat.
La naturalesa, segurament molt més sàvia que el mateix home, va inforndre plaer a l’acte sexual per assegurar-se la reproducció i amb ella la continuació de l’espècie. Llàstima que obviés tan clarament que dotant-lo d’enteniment per poder-se curar, ajudar i sobreviure també creava mecanismes per usar la raó amb fins no tan bons.
La naturalesa, a més, dota l’home de dolor i alhora fabrica substàncies per pal•liar-lo. Li dóna saviesa perquè pugui trobar tals substàncies, o si més no fabricar-les.
L’home crea el diner i amb ell la maleïda divisió entre rics i pobres. Entre poderosos i els que sempre estaran per sota. L’home jerarquitza, en base al naixement, i posiciona classes socials, font de prejudicis i discriminacions. Trepitja per escalar posicions i és pres d’un estrany afany per dominar-ho tot.
NIÑO JOVEN QUE SERÁS HOMBRE
NIÑO JOVEN QUE SERÁS HOMBRE
Sombras rotas de horas que vinieron
desgarran la soledad de ahora
esparciendo melancolía cruzada de recuerdos
con el cordón incasable de mi cuerpo.
Estrellas que abren un rincón secreto
empapan horas venideras de ti
musitando todavía palabras de niños
con los labios descubiertos de un sueño.
Lazo de ida que até temprano
encierra tu misma prisión de ángel:
llenando voluntad del fuego lento
en oro y niñez, lo atiaron ciego.
Rey de ayer que vendrás mañana
llena el agua y fija imagen
que bebiendo de tu sangre mi tiempo
recortará su muerte azahares.
Amor de vida hechado cerca
horas recitaron en el cielo,
calcando siluetas recogieron tus besos
con avidez, duermiéndote quieto dentro.
Niño joven que serás hombre
rocía palabras que seguirán tu límite
diciendóte entera que nunca nadie tendría
regazo más grande para acunar tu suerte.
Anna
17/01/98 02:28’
Sombras rotas de horas que vinieron
desgarran la soledad de ahora
esparciendo melancolía cruzada de recuerdos
con el cordón incasable de mi cuerpo.
Estrellas que abren un rincón secreto
empapan horas venideras de ti
musitando todavía palabras de niños
con los labios descubiertos de un sueño.
Lazo de ida que até temprano
encierra tu misma prisión de ángel:
llenando voluntad del fuego lento
en oro y niñez, lo atiaron ciego.
Rey de ayer que vendrás mañana
llena el agua y fija imagen
que bebiendo de tu sangre mi tiempo
recortará su muerte azahares.
Amor de vida hechado cerca
horas recitaron en el cielo,
calcando siluetas recogieron tus besos
con avidez, duermiéndote quieto dentro.
Niño joven que serás hombre
rocía palabras que seguirán tu límite
diciendóte entera que nunca nadie tendría
regazo más grande para acunar tu suerte.
Anna
17/01/98 02:28’
NIÑA
Niña que besas a los árboles de la tarde, canta esta noche para que ahí arriba puedan oirte; no dejes nunca de gritar al cielo que quieres ser feliz. Niña de papel, los ojos del ayer ya no pueden marcarte los pasos; pero tu debes seguir luchando. Es demasiado pronto para alzarte arriba: aún tienes camino por recórrer delante de ti. Sigue siempre el olor de los atardeceres, no dejes nunca el color que te marcan los días, que aún debes vivir. Niña que lloras, las estrellas de noche te darán sueños bonitos, y los ángeles de día cuidaran de tu sonrisa. Niña que sufres, diré al gran Dios que te dé lo que le pides.
30/03/98 19:42’ Anna
30/03/98 19:42’ Anna
CAPITÁN
Capitán, caen todos, poco a poco, vencedores de las batallas que nunca imaginaste luchar. Dónde están las alegres golondrinas, mi capitán? Las de ayer y las de antes, dónde están? Subirán juntos la colina y allá arriba gritarán a su madre: la voz que espera. Corriendo las montañas, nevadas, agachándote podrás tocar su color. No dejes llevarte por los hijos del viento; del viento cruel que querrán un método distinto al que tu utilizas. Rebuscada, maquiavélica; todo premeditado; enorme, te lo permite sin problemas. Si ellos superian, los hijos de puta que los ves des de fuera... (...)
28/02/98 12:10’ Anna
28/02/98 12:10’ Anna
DESÉCHATE ENTERA
Deséchate entera, niña de blancos deseos. Te han vaciado la frente, desgarrado la suerte, cortados los sueños. Se hunden ilusiones inexistentes; se están bebiendo tu vida a grandes glopadas, volviéndote a cambio veneno. ¿Qué hará el veneno dentro, pequeña? Se te han metido por los hilos que más duelen, resiguiendo su faz estrecha, los han quemado con alcohol de olor amargo y ahora piden explicaciones. ¿Ellos? ¿O quizá tú, muñeca de cartón piedra sin excusas ni razones, sólo con lágrimas de noche?
Humedece todos tus cuadros, despinta los papeles de este sudor que cae a borbotones: si no recoges ahora todas las penas mañana serán aún más adolecentes. No aquejes las dudas, la facilidad es demasiado amiga. No revientes revancha, no aprietes este acelerador que te lleva directamente a la rabia sin reparar en frenos de cerca. Ni ellos merecen siquiera el más ínfimo pensamiento ni tu vida merece tampoco esta desfachatez tan de cerca creada.
Hijos de puta que bebéis riendo de mi suerte, de mis imágenes inexistentes que sin embargo me van matando, de mis recuerdos de mentira que me llevaron a un rincón pequeño y sin final. Ahora que os empapáis sin saberlo de tantas falsedades, ahora que sin embargo doleria con verdades; renacéis al purgatorio que mi sangre se ha cansado de avivar. Dulces demonios de mi puta vida hecha a bocados por tí mismo que jamás podréis ser vencedores. No hay tal combate. Des de esta pequeña esquina únicamente de sentimiento pegada no se erigen combatientes que serian carne de sinsentido. Se erigen las piedras escurridizas en lágrimas solamente que no pueden llenar siquiera este vaso que hoy debo llenar hasta los topes. De alcohol, de ojos mojados o simplemente de apuesta martirio; de punzantes golpes en los adentros que pellizcan un poquito más de seis años arañándolos. No merecéis nada, nada sóis; yo, como siempre, solamente.
05.04.1999 Anna
“Volia menjar-me el món i el món se m’està menjant a mi”
M’he convertit en allò del què sempre havia fugit ser”.
(Nina, 22 de Setembre de 2005)
“Estuve a punto de poner fin a mi existencia. Solo me contuvo mi arte.”
Ludwig Van Beethoven
El món que roda a un pas diferent del nostre. Somniàvem veure món, descobrir nous llocs i nova gent, indrets on perdre’ns i trobar-nos de nou. Indagar i conèixer sempre, apprendre de nou tot el què mai podrem comprendre. Veure paisatges únics i persones amb diferents maneres de viure, per entendre que la nostra no serà mai l’única forma possible, malgrat moltes vegades ens ho creguem. Somniàvem en altres cultures i en altres formes de percebre-ho tot, altres maneres de rodar la vida. Tancats en una fàbrica de 4 parets, amb els somnis per terra i el cansament feixuc del dia a dia la vida s’escola i es dilueix. Es perd en hores i hores dins una nau molt gran amb noies que somniaven il•lusions i volien abastar i agafar la vida amb tota la seva grandiositat. A fora el sol llueix, i a l’altra banda de món hi ha massa coses que no podran conèixer. No volen menjar-se la resignació que s’ha imposat a la gran massa, a les ovelles que es lleven cada dia a les 5 del matí i fan les seves 9 hores recloses enmig de màquines calcades unes a les altres. Tot és igual, allà dins, i la vida s’escola, s’escola… es perd. La vida imposa la rutina més cruel a l’ésser humà inquiet que necessita abastar dies diferents, altres tons de vida. La vida els ha manat que per viure cal menjar i per menjar cal treballar, i per treballar cal fitxar cada dia a dos quarts de sis en una maquineta que marca els minuts sempre precisos i exactes però que la percepció de voler fugir lluny converteix en gotes lentes que no acaben de caure mai. L’ésser humà inquiet que anhela que aquella maquineta marqui en números digitals les 15:00. els enganya de nou. Visionant aquesta quotidianitat, saben que poden marxar d’allà, però només momenàniament. A la tarda seguiran els somnis i les il•lusions que no podran deixar de ser-ho perquè l’endemà a les 5:30 el fitxer esperarà de nou les seves targetes gastades. Amb sort la música i els llibres les enganyaran còmodament i podran instal•lar-se- mentalment només - en aquella vida que sempre havien volgut i que no es pot abastar. L’engany encara serà més dolorós quan s’adonin que l’endemà la rutina es repeteix, perquè ja és instal•lada a les seves vides. I a fora el sol llueix, i el mar és d’un color blau pàlid preciós i a les roques hi ha un pintor que transforma la realitat en art i la fa més bonica encara. No es viu d’imaginació, encara més, la imaginació burxa via endins perquè sap que no és res més que això. La fantasia no consola, perquè quan s’hi fixen bé i obren bé els ulls saben on són. Dins la nau de sempre, amb aquesta gent de sempre. Les inquietuds es comparteixen i es fan companyia, les paraules imploren una altra vida. No els serveix el consol ni el discurs de l’ovella que se sent bé dins el ramat, no volen ni sentir parlar d’haver-se de resignar. És massa dur reconèixer que s’ha caigut i s’és ja part de la gran massa humana que fa via tota al mateix pas d’un compàs marcat amb tiralínees, d’una roda calcada tots els dies que els obliga a haver de desprendre’s de tot el què volien arribar a ser i la quotidionitat i obligacions han acabat deixant morir. Cal empassar-se massa orgull per acceptar que no s’ha abastat aquell sol de l’altra banda de món que haurien vlolgut conèixer, La societat les ha fet partíceps del seu joc amb totes les regles que cal seguir si es vol sobreviure. Les responsabilitats, la hipoteca o el lloguer, el cotxe normalet i necessari per anar fis a la feina, els euros que calen per alimentar-se migdia i vespre. Volien menjar-se el món i la vida se les ha menjat a elles, esquinçant utopies i somnis. Instal•lades incòmodament en una quotidianitat barata i cruel voldrien que fos més fàcil assumir que el ramat les ha engolides, però es resisteixen a fer-ho, perquè a fora el sol llueix encara..
Humedece todos tus cuadros, despinta los papeles de este sudor que cae a borbotones: si no recoges ahora todas las penas mañana serán aún más adolecentes. No aquejes las dudas, la facilidad es demasiado amiga. No revientes revancha, no aprietes este acelerador que te lleva directamente a la rabia sin reparar en frenos de cerca. Ni ellos merecen siquiera el más ínfimo pensamiento ni tu vida merece tampoco esta desfachatez tan de cerca creada.
Hijos de puta que bebéis riendo de mi suerte, de mis imágenes inexistentes que sin embargo me van matando, de mis recuerdos de mentira que me llevaron a un rincón pequeño y sin final. Ahora que os empapáis sin saberlo de tantas falsedades, ahora que sin embargo doleria con verdades; renacéis al purgatorio que mi sangre se ha cansado de avivar. Dulces demonios de mi puta vida hecha a bocados por tí mismo que jamás podréis ser vencedores. No hay tal combate. Des de esta pequeña esquina únicamente de sentimiento pegada no se erigen combatientes que serian carne de sinsentido. Se erigen las piedras escurridizas en lágrimas solamente que no pueden llenar siquiera este vaso que hoy debo llenar hasta los topes. De alcohol, de ojos mojados o simplemente de apuesta martirio; de punzantes golpes en los adentros que pellizcan un poquito más de seis años arañándolos. No merecéis nada, nada sóis; yo, como siempre, solamente.
05.04.1999 Anna
“Volia menjar-me el món i el món se m’està menjant a mi”
M’he convertit en allò del què sempre havia fugit ser”.
(Nina, 22 de Setembre de 2005)
“Estuve a punto de poner fin a mi existencia. Solo me contuvo mi arte.”
Ludwig Van Beethoven
El món que roda a un pas diferent del nostre. Somniàvem veure món, descobrir nous llocs i nova gent, indrets on perdre’ns i trobar-nos de nou. Indagar i conèixer sempre, apprendre de nou tot el què mai podrem comprendre. Veure paisatges únics i persones amb diferents maneres de viure, per entendre que la nostra no serà mai l’única forma possible, malgrat moltes vegades ens ho creguem. Somniàvem en altres cultures i en altres formes de percebre-ho tot, altres maneres de rodar la vida. Tancats en una fàbrica de 4 parets, amb els somnis per terra i el cansament feixuc del dia a dia la vida s’escola i es dilueix. Es perd en hores i hores dins una nau molt gran amb noies que somniaven il•lusions i volien abastar i agafar la vida amb tota la seva grandiositat. A fora el sol llueix, i a l’altra banda de món hi ha massa coses que no podran conèixer. No volen menjar-se la resignació que s’ha imposat a la gran massa, a les ovelles que es lleven cada dia a les 5 del matí i fan les seves 9 hores recloses enmig de màquines calcades unes a les altres. Tot és igual, allà dins, i la vida s’escola, s’escola… es perd. La vida imposa la rutina més cruel a l’ésser humà inquiet que necessita abastar dies diferents, altres tons de vida. La vida els ha manat que per viure cal menjar i per menjar cal treballar, i per treballar cal fitxar cada dia a dos quarts de sis en una maquineta que marca els minuts sempre precisos i exactes però que la percepció de voler fugir lluny converteix en gotes lentes que no acaben de caure mai. L’ésser humà inquiet que anhela que aquella maquineta marqui en números digitals les 15:00. els enganya de nou. Visionant aquesta quotidianitat, saben que poden marxar d’allà, però només momenàniament. A la tarda seguiran els somnis i les il•lusions que no podran deixar de ser-ho perquè l’endemà a les 5:30 el fitxer esperarà de nou les seves targetes gastades. Amb sort la música i els llibres les enganyaran còmodament i podran instal•lar-se- mentalment només - en aquella vida que sempre havien volgut i que no es pot abastar. L’engany encara serà més dolorós quan s’adonin que l’endemà la rutina es repeteix, perquè ja és instal•lada a les seves vides. I a fora el sol llueix, i el mar és d’un color blau pàlid preciós i a les roques hi ha un pintor que transforma la realitat en art i la fa més bonica encara. No es viu d’imaginació, encara més, la imaginació burxa via endins perquè sap que no és res més que això. La fantasia no consola, perquè quan s’hi fixen bé i obren bé els ulls saben on són. Dins la nau de sempre, amb aquesta gent de sempre. Les inquietuds es comparteixen i es fan companyia, les paraules imploren una altra vida. No els serveix el consol ni el discurs de l’ovella que se sent bé dins el ramat, no volen ni sentir parlar d’haver-se de resignar. És massa dur reconèixer que s’ha caigut i s’és ja part de la gran massa humana que fa via tota al mateix pas d’un compàs marcat amb tiralínees, d’una roda calcada tots els dies que els obliga a haver de desprendre’s de tot el què volien arribar a ser i la quotidionitat i obligacions han acabat deixant morir. Cal empassar-se massa orgull per acceptar que no s’ha abastat aquell sol de l’altra banda de món que haurien vlolgut conèixer, La societat les ha fet partíceps del seu joc amb totes les regles que cal seguir si es vol sobreviure. Les responsabilitats, la hipoteca o el lloguer, el cotxe normalet i necessari per anar fis a la feina, els euros que calen per alimentar-se migdia i vespre. Volien menjar-se el món i la vida se les ha menjat a elles, esquinçant utopies i somnis. Instal•lades incòmodament en una quotidianitat barata i cruel voldrien que fos més fàcil assumir que el ramat les ha engolides, però es resisteixen a fer-ho, perquè a fora el sol llueix encara..
ELS BUITS NO S'OMPLEN AMB REDBULL
ELS BUITS NO S’OMPLEN AMB RED BULL
Criatura de la nit. Allà on els somnis deixen de ser-ho. L’alcohol al cap i al cor, sobretot al cor. Tothom té un lloc, aquest és el nostre. No hi caben hipocresies, ni dobles jocs. Poder parlar de les coses senzilles, de les grans coses, de les veritats i les alegries. De la por. Dels dubtes. De les mentides. Poder parlar amb la part de tu que ha esdevingut vida. Allà tot esdevé real, verdader i inevitable. En aquest catau tan nostre i tan estimat, tan odiat i tan entranyable, tan repudiat i tan necessari; aquest poble tan enganxós i alhora tan recer, és aquí on les criatures de la nit esdevénen plenes de dubtes i d'incerteses, indeterminades, potser necessàries però molestes. Les criatures de la nit, cansades de beure sempre del mateix got, amb el mateix líquid, el verí dens i repodrit que fa via, enganxant-nos-hi encara una miqueta més a allò indissociable, fet nostre, creat verí dins, necessària droga feta per nosaltres mateixes. El teu nom.
No necessito justificar-me. No vull que m’acceptin, que ho entenguin. No vull haver de donar explicacions. No vull reivindicar-me. Només vull això que ja sabem.
Desprovista de la teva il•lusió, de l’enorme despiporre que alentava tot el meu ésser i arraconava al racó més pregon els fantasmes i les indeterminacions, qualsevol inseguretat o dubte. Jo haig de tirar endavant, sense saber ni com, buida de mi mateixa, del què era amb tu, és evident que el descentrament és inmens. És com si algú m’hagués agafat i m’hagués llançat al buit, m’hagués deixat caure en un avenc inmens, desprovista de tu. Què s’ha de fer, quan es perd la vida? Quan perds la vida que eres tu?
El descentrament. Ja tot es tambaleja. Tot esdevé increiblement feixuc. Enganxades, drogades, com sempre. La debilitat, el cansament, l’avorriment, les parets enganxoses en forma de poble cansat i de Com Tu odiadíssim i estimadíssim. Evidentment. Els perduts, els acabats. Buits a dintre. Perduts. Qui diu que s’omplen buits amb aquells crits. No s’omplen, ni amb mil vodkes ni amb deu mil Red Bulls. No s’omplen, perquè estan buits, ben buits. Estan buits com nosaltres mateixos, que cridant allà i cagant-nos amb tot no fem sinó fer més gran el buit. Perquè no s’omple mai. Una tormenta dins teu inesperada t’ho torna a dir. Ja pots anar cridant, que el mateix buit es fa concèntric. Es retroalimenta. Final inevitable d’un despropòsit enunciat. Abril, més lluminós. Els perduts allà, com sempre. I fora aquelles parets. El què separa el Com Tu del món som nosaltres i les nostres putes vides. Un alcohol que t’ajuda. I t’enfonsa. Perquè hi ha buits, hi són. I no s’omplen amb Red bull. Els buits no s’omplen amb Red Bull.
Ningú m’ha de dir el què haig de fer. Vull fer i desfer quan jo vulgui. No vull que ho entenguin, ni que ho acceptin. No vull que m’assenyalin, que m’etiquetin. No vull que em tolerin, ni vull haver de reinvindicar-me ni donar explicacions. Vull estimar i no haver de dir-ne res. Només jo puc entendre el què em va fer ser. El què sóc. Al cap i al cor sempre l’hi duc. Fins i tot aquí haig de reprimir-me i no anotar-lo. En uns carrers d’aquella ciutat hi ha la nostra història. Ningú mai gosaria tocar-la. Ningú s’atrevirà a explicar-la. La meva vida. D’un 16 de Febrer que només serà sempre de les dues. El vodka encongeix el cor, el Red Bull l’aixampla. Però els buits no s’omplen amb alcohol. Els buits només els omplirem podent escriure tot el què portem dintre. No vull que ho entenguin. No és necessari que ho facin. L’alcohol al cap, i al cor, sobretot al cor. Els buits no s’omplen amb Red Bull.
NICOTINA
Per sort, el redbull encara l’activava. Li agradava el gust dolç de medicament dolent que tenia. La teïna almenys feia el seu efecte. A falta de cigarretes, alguna cosa per matar el cuc de la nicotina que no parava d’emprenyar. Odiava els veïns de dalt. No la deixaven llegir, ni dormir, ni descansar. Aquells dies no aguantava res ni ningú.
A la paret de l’habitació les fotografies de Roma s’arrengleraven als prestatges. Sant Pere del Vaticà, el Panteó, la Fontana di Trevi, el Colosseu… Mai cap altra ciutat li havia arribat tan endins. Els U2 l’havien acompanyada en aquell viatge a la cuna del gran imperi. Havia pogut veure els edificis més impressionants que els seus ulls només coneixien per fotografies i per hores d’estudi quan feia l’últim curs d’EGB. El foro romà, la domus aurea, els arcs de Constantí i Tito Livi, la Piazza Navona… Els carrers bruts, els conductors bojos. La Pietá de Miquel Àngel i la cúpula, la plaça del Campidoglio, la columnata de Bernini i el seu altar, El Palazzio de la Republica… La Roma romana i la Roma renaixentista, a quina més espectacular. Aquell viatge havia valgut la pena. Roma havia entrat dintre seu com un vendaval, mostrant-li el millor i el pitjor de l’ésser humà. El gran Imperi, davant seu, li tornava a dir… Roma, tan gran…
De cigarretes en podia arribar a fumar unes 15 o 16 cada dia. De redbulls, amb 3 que se’n begués ja li quedava la planxa ben inflada. A falta de cigarretes, Redbulls…. I a aquells veïns, perquè havia d’aguantar-los? Per què la gent feia tant de soroll a casa seva, sense ni adonar-se’n?
París és elegant. Bonica, encisadora. El Sacre Cuore, Notre-Damme, el Senna, l’Arc de Triomf… Montmatre, el Louvre, Saint Dennis… Té llum, a la vista i amagada. París és encantadora. Moderna i vella alhora. La Torre Eiffel la va decepcionar. La icona més representativa no va estar a l’altura de tanta propaganda. Molt més impressionant Notre-Dame o l’arc de Triomf. La Gioconda i tot l’art amagat dins el museu més gran del món, amb la piràmide cap per avall que es veu des dels camps Elyseés… París, llum i color, pobresa i poder, somniadora…
Psicològicament o físicament, no ho sap gaire bé, necessitaria una cigarreta. Ja fa una setmana, 2 dies i 12 hores que no fuma. Mai havia aguantat tant de temps. No ha decidit voluntàriament deixar de fumar, el dentista que va operar-la li va dir que hauria de fer-ho si no volia tenir una infecció de cavall a la boca. Una boca plena de punts, un paladar foradat, uns ullals acabats d’obrir per força que no havien volgut sortir abans, la galta interior plena a rebentar de llagues grosses i punxants… El fum de la cigarreta hauria acabat de rematar aquell camp de mines que era la seva boca.
Londres. Cosmopolita, moderna, tan anglesa. Oberta amb els nouvinguts, i tanmateix amb un caràcter tancat. Multicultural, racial, tan gòtica… El Parlament, la Tower of Bridge, Trafalgar Square, Picadilly Circus, el Tàmesis, la Catedral de Saint Paul i les escales on Mary Poppins donava menjar els coloms… Londres, tan seva i alhora tant de tothom. La National Gallery i l’art en estat pur. L’aire gris i els parcs verds…
No li agrada gens comparar ciutats ni triar-ne una. Cadascuna té el seu encant particular i únic, la seva història, la seva gent. Totes tenen meravelles amagades, totes són úniques a la seva manera. No li agradava haver d’escollir ni comparar-les. Cadascuna li havia ensenyat diferents maneres de viure i veure les diferents circumstàncies. Cadascuna era absolutament gran.
L’últim redbull de la tarda li baixava per l’esòfag. Decididament un redbull no era un goldcoast. Quan li deixarien tornar a intoxicar-se amb el fum d’aquelles cigarretes pudentes que li feien venir mal alè, li tornaven el mal de cap, li reclamaven més dosi cada dia i li deixaven els dits pudents? Quan li deixarien tornar a disfrutar enganyosament amb aquella merda?
Roma, Londres, París. Fotografies, pòsters, calendaris, imants per la nevera omplien la casa. Un trosset de vida dins casa seva. I aquells veïns tant absolutament insuportables… El tabac, aviat tornaria a poder matar el cuc de la nicotina que no la deixava viure… i l’ensenyava a morir més ràpidament potser.
Criatura de la nit. Allà on els somnis deixen de ser-ho. L’alcohol al cap i al cor, sobretot al cor. Tothom té un lloc, aquest és el nostre. No hi caben hipocresies, ni dobles jocs. Poder parlar de les coses senzilles, de les grans coses, de les veritats i les alegries. De la por. Dels dubtes. De les mentides. Poder parlar amb la part de tu que ha esdevingut vida. Allà tot esdevé real, verdader i inevitable. En aquest catau tan nostre i tan estimat, tan odiat i tan entranyable, tan repudiat i tan necessari; aquest poble tan enganxós i alhora tan recer, és aquí on les criatures de la nit esdevénen plenes de dubtes i d'incerteses, indeterminades, potser necessàries però molestes. Les criatures de la nit, cansades de beure sempre del mateix got, amb el mateix líquid, el verí dens i repodrit que fa via, enganxant-nos-hi encara una miqueta més a allò indissociable, fet nostre, creat verí dins, necessària droga feta per nosaltres mateixes. El teu nom.
No necessito justificar-me. No vull que m’acceptin, que ho entenguin. No vull haver de donar explicacions. No vull reivindicar-me. Només vull això que ja sabem.
Desprovista de la teva il•lusió, de l’enorme despiporre que alentava tot el meu ésser i arraconava al racó més pregon els fantasmes i les indeterminacions, qualsevol inseguretat o dubte. Jo haig de tirar endavant, sense saber ni com, buida de mi mateixa, del què era amb tu, és evident que el descentrament és inmens. És com si algú m’hagués agafat i m’hagués llançat al buit, m’hagués deixat caure en un avenc inmens, desprovista de tu. Què s’ha de fer, quan es perd la vida? Quan perds la vida que eres tu?
El descentrament. Ja tot es tambaleja. Tot esdevé increiblement feixuc. Enganxades, drogades, com sempre. La debilitat, el cansament, l’avorriment, les parets enganxoses en forma de poble cansat i de Com Tu odiadíssim i estimadíssim. Evidentment. Els perduts, els acabats. Buits a dintre. Perduts. Qui diu que s’omplen buits amb aquells crits. No s’omplen, ni amb mil vodkes ni amb deu mil Red Bulls. No s’omplen, perquè estan buits, ben buits. Estan buits com nosaltres mateixos, que cridant allà i cagant-nos amb tot no fem sinó fer més gran el buit. Perquè no s’omple mai. Una tormenta dins teu inesperada t’ho torna a dir. Ja pots anar cridant, que el mateix buit es fa concèntric. Es retroalimenta. Final inevitable d’un despropòsit enunciat. Abril, més lluminós. Els perduts allà, com sempre. I fora aquelles parets. El què separa el Com Tu del món som nosaltres i les nostres putes vides. Un alcohol que t’ajuda. I t’enfonsa. Perquè hi ha buits, hi són. I no s’omplen amb Red bull. Els buits no s’omplen amb Red Bull.
Ningú m’ha de dir el què haig de fer. Vull fer i desfer quan jo vulgui. No vull que ho entenguin, ni que ho acceptin. No vull que m’assenyalin, que m’etiquetin. No vull que em tolerin, ni vull haver de reinvindicar-me ni donar explicacions. Vull estimar i no haver de dir-ne res. Només jo puc entendre el què em va fer ser. El què sóc. Al cap i al cor sempre l’hi duc. Fins i tot aquí haig de reprimir-me i no anotar-lo. En uns carrers d’aquella ciutat hi ha la nostra història. Ningú mai gosaria tocar-la. Ningú s’atrevirà a explicar-la. La meva vida. D’un 16 de Febrer que només serà sempre de les dues. El vodka encongeix el cor, el Red Bull l’aixampla. Però els buits no s’omplen amb alcohol. Els buits només els omplirem podent escriure tot el què portem dintre. No vull que ho entenguin. No és necessari que ho facin. L’alcohol al cap, i al cor, sobretot al cor. Els buits no s’omplen amb Red Bull.
NICOTINA
Per sort, el redbull encara l’activava. Li agradava el gust dolç de medicament dolent que tenia. La teïna almenys feia el seu efecte. A falta de cigarretes, alguna cosa per matar el cuc de la nicotina que no parava d’emprenyar. Odiava els veïns de dalt. No la deixaven llegir, ni dormir, ni descansar. Aquells dies no aguantava res ni ningú.
A la paret de l’habitació les fotografies de Roma s’arrengleraven als prestatges. Sant Pere del Vaticà, el Panteó, la Fontana di Trevi, el Colosseu… Mai cap altra ciutat li havia arribat tan endins. Els U2 l’havien acompanyada en aquell viatge a la cuna del gran imperi. Havia pogut veure els edificis més impressionants que els seus ulls només coneixien per fotografies i per hores d’estudi quan feia l’últim curs d’EGB. El foro romà, la domus aurea, els arcs de Constantí i Tito Livi, la Piazza Navona… Els carrers bruts, els conductors bojos. La Pietá de Miquel Àngel i la cúpula, la plaça del Campidoglio, la columnata de Bernini i el seu altar, El Palazzio de la Republica… La Roma romana i la Roma renaixentista, a quina més espectacular. Aquell viatge havia valgut la pena. Roma havia entrat dintre seu com un vendaval, mostrant-li el millor i el pitjor de l’ésser humà. El gran Imperi, davant seu, li tornava a dir… Roma, tan gran…
De cigarretes en podia arribar a fumar unes 15 o 16 cada dia. De redbulls, amb 3 que se’n begués ja li quedava la planxa ben inflada. A falta de cigarretes, Redbulls…. I a aquells veïns, perquè havia d’aguantar-los? Per què la gent feia tant de soroll a casa seva, sense ni adonar-se’n?
París és elegant. Bonica, encisadora. El Sacre Cuore, Notre-Damme, el Senna, l’Arc de Triomf… Montmatre, el Louvre, Saint Dennis… Té llum, a la vista i amagada. París és encantadora. Moderna i vella alhora. La Torre Eiffel la va decepcionar. La icona més representativa no va estar a l’altura de tanta propaganda. Molt més impressionant Notre-Dame o l’arc de Triomf. La Gioconda i tot l’art amagat dins el museu més gran del món, amb la piràmide cap per avall que es veu des dels camps Elyseés… París, llum i color, pobresa i poder, somniadora…
Psicològicament o físicament, no ho sap gaire bé, necessitaria una cigarreta. Ja fa una setmana, 2 dies i 12 hores que no fuma. Mai havia aguantat tant de temps. No ha decidit voluntàriament deixar de fumar, el dentista que va operar-la li va dir que hauria de fer-ho si no volia tenir una infecció de cavall a la boca. Una boca plena de punts, un paladar foradat, uns ullals acabats d’obrir per força que no havien volgut sortir abans, la galta interior plena a rebentar de llagues grosses i punxants… El fum de la cigarreta hauria acabat de rematar aquell camp de mines que era la seva boca.
Londres. Cosmopolita, moderna, tan anglesa. Oberta amb els nouvinguts, i tanmateix amb un caràcter tancat. Multicultural, racial, tan gòtica… El Parlament, la Tower of Bridge, Trafalgar Square, Picadilly Circus, el Tàmesis, la Catedral de Saint Paul i les escales on Mary Poppins donava menjar els coloms… Londres, tan seva i alhora tant de tothom. La National Gallery i l’art en estat pur. L’aire gris i els parcs verds…
No li agrada gens comparar ciutats ni triar-ne una. Cadascuna té el seu encant particular i únic, la seva història, la seva gent. Totes tenen meravelles amagades, totes són úniques a la seva manera. No li agradava haver d’escollir ni comparar-les. Cadascuna li havia ensenyat diferents maneres de viure i veure les diferents circumstàncies. Cadascuna era absolutament gran.
L’últim redbull de la tarda li baixava per l’esòfag. Decididament un redbull no era un goldcoast. Quan li deixarien tornar a intoxicar-se amb el fum d’aquelles cigarretes pudentes que li feien venir mal alè, li tornaven el mal de cap, li reclamaven més dosi cada dia i li deixaven els dits pudents? Quan li deixarien tornar a disfrutar enganyosament amb aquella merda?
Roma, Londres, París. Fotografies, pòsters, calendaris, imants per la nevera omplien la casa. Un trosset de vida dins casa seva. I aquells veïns tant absolutament insuportables… El tabac, aviat tornaria a poder matar el cuc de la nicotina que no la deixava viure… i l’ensenyava a morir més ràpidament potser.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)
