Quiero entregar tu sonrisa a la luna,
y que de noche quien la mire pueda pensar en tí.



M'he fet gran,
hem llegit molts contes.
Llegaremos a tiempo.

En el port vaig poder veure el mar.
Vaig plorar rere les ulleres de sol
mentre l'aigua quieta m'ho tornava a dir.

Vaig haver de plorar aquell migdia d'hivern
que la vida son dos trazos y un borrón.

Perduda, com a la cançó,
vaig haver de buscar el mar.

Deprimida, no tenia forces per a res.
Amb llàgrimes als ulls vaig demanar al mar
que m'ajudés, altre cop.

Que la mediocritat no pogués embolcallar-me mai,
que fos veritat que el sol sortiria i jo tindria
ganes de veure'l.

Cansada, només volia reposar davant del mar.

Veure'l infinit davant meu
i saber que sempre hi seria
quan anés a buscar-lo.

El mar que tan ajuda
quan tens ganes de plorar
i has d'amagar els ulls rera les ulleres
de sol.

Marejada de la vida,
necessitava trobar-lo
aquell matí de desembre.

El mar em calmà
les entranyes
i em xiuxiuejà
que calia continuar caminant,
encara que no en tingués ganes.

Que la vida anava d'això,
de seguir caminant sense tenir-ne
ganes.

Que calia seguir trobant alegria
perquè n'hi hauria, tard o d'hora.

I que no podia abandonar-me
allà.

Havia de seguir, endavant.
Caminar per tornar a trobar.

A trobar-me, a retrobar-me
amb els somriures perduts.

Les alegries anhelades.
Els ulls d'infants que brillen
a la nit.

Ja arribarien.